La Màgia d'una resposta

La Nora estava molt amoïnada. Ella volia fer la pregunta, però no volia sentir la resposta. En els seus 5 anys de vida, la pobra nena no s'havia endut cap desengany. La porta de la seva imaginació estava oberta de bat a bat - com és normal a aquesta edat. Si els rumors eren certs, seria un cop molt fort. Ella no volia creure-s'ho, però el pati del 'cole' n'anava ple aquests dies. La seva imaginació no volia permetre que allò que havia estat esperant tot un any, es desmuntés amb tanta facilitat. Però la ment li estava jugant una mala passada.

Aquell matí, la Nora portava desperta des de ben d'hora. Molt més d'hora que els seus pares. Dins el seu petit cap, hi havia una lluita aferrissada entre la raó i la imaginació. Per fi, va sentir moviment a casa. La nena de 5 anys, va agafar forces i es va aixecar del llit. En el seu cap només es repetia la frase: Ho haig de fer, els hi haig de preguntar! Va anar tota decidida i amb pas ferm cap al menjador. Era dissabte i els pares estaven asseguts al sofà xerrant de les seves coses de feina.

- Bon dia carinyo! - va dir la mare com cada matí mentre l'abraçava.

- Bon dia mama. - va respondre la Nora secament. 

- Bon dia filla! - va dir el pare.

La Nora va anar cap a ell i el va abraçar també. No sabia com fer-ho, estava espantada, però ho havia de preguntar. Per fi, va decidir ser ella mateixa, ser com era sempre. Al cap i a la fi, no seria diferent de les preguntes incòmodes - molt típiques en ella -, que els havia fet als seus pares en innumerables ocasions. L'única diferència era que, en aquest cas, la resposta podia canviar la seva vida per sempre.

- Papa, mama, us vull fer una pregunta. - va dir la Nora amb veu tremolosa. Els pares es van mirar estranyats. 

- Digues. - va dir la mare.

- És veritat que els Reis Mags són els pares? - va espetar la nena, sabent que no hi havia marxa enrere. Els pares no estaven preparats per aquesta pregunta encara. S'esperaven alguna cosa similar a d'ón venen els nens? Però això no, encara no! És massa petita!

- M'ho han dit al cole però jo no m'ho vull creure! - va dir amb veu èpica la Nora.

- Vine, asseu-te amb nosaltres - va dir la mare - que t'ho explicarem. - però en realitat no tenia ni idea de com sortir-se'n sense que hi haguessin gaires danys.

- Tu que creus? - va saltar el pare.

- Jo crec que si que existeixen, però també és veritat que és molt difícil el que fan en una nit encara que siguin Mags. Oi? Per tant, també crec que poden ser els pares...

- Doncs tens raó. - va dir el pare molt segur.

- En què? - va dir la pobre nena tement-se el pitjor.

- En absolutament tot. - va respondre el pare.

- No ho entenc. - va murmurar la nena, perplexa i descol·locada.

- No et preocupis filla, - va dir el pare amb un somriure molt còmplice - que t'explicaré la història dels Reis Mags.

Fa molts i molts anys els tres Reis Mags d'Orient, van anar a portar regals a un nen que acabava de néixer. En veure la felicitat que aquell nen tenia en rebre els regals, van pensar que aquesta felicitat la mereixien tots els nens del món. Però no sabien com fer que en una sola nit tots els nens del món rebessin els seus regals. Necessitem molts patges! va dir Melcior. Però com s'ho farien per tenir tants patges, es va preguntar Gaspar. 

Finalment a Baltasar se li va ocórrer la solució. Els patges han de conèixer molt bé els nens oi? Els patges s'han d'estimar tant als nens per decidir quan es mereixen o no els regals, oi? Els patges han d'estar a prop però no sense ser vistos, per protegir als nens, oi? Doncs tinc la solució. Enviarem una carta oficial a tots els pares i mares per que es converteixin en els nostres patges reials, però ho hauran de mantenir en secret.

- A tots tres Reis els va semblar una molt bona idea. I vet aquí la història dels Reis Mags d'Orient. - va finalitzar el pare. La Nora, es va quedar bocabadada, i per primer cop en la seva curta vida, s'havia quedat sense paraules. La història no només l'havia captivada sinó que li semblava molt millor que la original. Els seus pares eren patges reials!!

Paciència

Des d'aquest blog, m'agradaria denunciar - sota el meu punt de vista - una injustícia que s'està fent amb un jugador en concret del Barça. No des de 'l'entorn' de Madrid, sinó des del mateix 'entorn' barcelonista. Els mitjans de comunicació en aquest cas - cosa estranya en ells - n'estan al marge també. Abans que res voldria dir, que des de sempre m'ha semblat molt injust criticar qualsevol jugador de l'equip del teu cor. Mentre porti els teus colors, se l'ha de recolzar. Tant si juga com els àngels com si cada vegada que juga li surt un mal partit - que en això hi té molt a veure l'objectivitat amb la que es miri el partit. Aquesta és la meva filosofia, però no gens  tradicional en l'aficionat blaugrana, un animal atípic i difícil d'entendre.

Malgrat els títols aconseguits en els darrers 2 anys amb Guardiola al capdavant i amb una política absoluta de 75-80% cantera i 20-25% 'cartera', no és gens fàcil fer el salt al primer equip del Barça. Però clar, com que hi han hagut últimament dos jugadors - Pedro i Busquets - de la pedrera que han sortit bé a la primera, han de sortir bé tots a la primera. Perdoneu-me, però el futbol des del meu punt de vista no funciona així. Si heu tingut la sort de practicar i estimar com jo faig aquest esport, estareu d'acord amb mi en que el futbol no té ni memòria ni paciència. Menys mal, que hi han entrenadors que tenen paciència, visió i, sobretot, memòria alhora de mirar als jugadors del futur. Si no hi esteu d'acord, aquí us poso alguns exemples.

Puyol: (Actualment un dels millors centrals del món) La temporada 1998-1999, ell tenia 21anys. Si no arriba a ser per un entrenador holandès com Louis Van Gaal, se l'hagués traspassat sense miraments al Málaga.

Piqué: (Actualment el central més complert del món) A la temporada 2007-2008, amb 21anys és suplent amb pocs minuts que li donava Sir Alex Ferguson al Manchester United. La temporada següent fa el fitxatge de la seva vida pel Barça. Però amb 21 anys només el coneixien a Barcelona, Manchester i Zaragoza.

Xavi: (El que ara mateix es mereix més que ningú la pilota d'or) No va mig-explotar fins l'era Rijkaard amb 26 o 27anys però quan de debò s'ha donat a conèixer al món sencer és a partir dels 28 anys. Abans, se sentia el típic 'run-run', que si no té cos, que si no té visió, que si és massa horitzontal, que si no té valor per anar endavant...oi que no és tant dolent ara? Tampoc ho era abans però era jove, si.

Iniesta: (Tampoc necessita presentació, per a mi, pilota de plata) Fins fa poc era el 'suplent de luxe', però tampoc jugava tot el que ara es mereix. Fins i tot la temporada passada se sentia que era massa fràgil - igual que Messi fa dues temporades. A part de la preparació física adient, és necessària la sort, hi ha temporades que la tens i n'hi ha que no. Oi que ara mateix ningú no li troba gairebé cap contra a l'Iniesta?

L'Ibrahimovic amb 21 anys estava a l'Ajax sense pena ni glòria, era solament un davanter molt alt que apuntava maneres, però no era un ídol. El gran Eto'o amb 21 anys, també, acabava de fitxar pel Mallorca, havia passat pel Madrid i Espanyol sense pena ni glòria, i començava a despuntar com a golejador potent. Però tampoc era ningú. Per últim i acabar amb els grans davanters europeus, Villa amb 21 anys ascendeix i debuta amb el primer equip de l'Sporting de Gijón a Segona Divisió. Com els seus altres dos col·legues de professió apuntaven maneres però cap equip 'gran' es va arriscar a fitxar-los.

Doncs avui, 20 de Desembre de 2010, a can Barça s'ha renovat un petit nano que apuntava maneres de petit -i malgrat els hi pesi a molts, segueix fent-ho - fins al 2015. Bojan té 20 anys i l'únic pecat que ha comès és haver debutat massa jove al Barça. Si ell ara estigués jugant regularment amb el Barça B a Segona Divisió, en algun equip de Primera o a Anglaterra o a Italia, França, Holanda, etc. s'estaria inflant a fer gols. Però clar, va debutar amb 16 anys al Barça, va ficar grans gols i la gent es pensava que tenia que ser així tota la vida. 

Jo aposto per Bojan. Primer, perquè és jugador del Barça. Segon, és molt jove té 20 anys i, mínim 12-13 anys per endavant. I tercer, ja els agradaria a Ibra, Villa, Henry, Eto'o o Piqué, que algú hagués apostant tant per ells a l'edat de 'Lo Petit'. Deixeu-li temps, com a mínim per justícia. Igual que l'han tingut Xavi o Iniesta que han estat al primer equip del Barça entre 6 i 8 anys, acusant-los de que no tenien ni força ni cos per jugar al Barça, abans d'arrencar aplaudiments del Camp Nou, i ara són ídols. I el que digui que és que no marca gols, que miri els números d'Eto'o (40 partits 10 gols) o Ibra (33 partits 8 gols) amb un any més que Bojan, i els números de 'Lo Petit' en comparació amb els partits que ha jugat.

Economy class

Després d'uns dies - mesos - plens d'estres, mal rollos a la feina - que ja he deixat -, i d'estudi a contra rellotge pels exàmens, ja sóc a casa per nadal - tinc la temptació molt gran de dir 'com els torrons', però no ho faré. Aquest no serà un post per relatar cap de les cinc-mil dos-centes trenta-vuit històries que tinc per explicar. No. Aquest és un post només informatiu.

Com ja he dit tinc unes quantes històries que m'agradaria compartir, i ho faré. Però, com sempre he fet abans d'escriure cap post, repasso tots els que ja he escrit, i me n'he adonat d'una cosa, el 99% són sobre Edimburg. D'acord, sí, un blog ha d'anar sobre les experiències que algú està vivint en el moment. Però m'agradaria escriure sobre moltes altres coses, com idees, pensaments - que no són el mateix -, curiositats, coses divertides, coses serioses, una mica de tot vaja. Vull fer un blog sobre la meva vida, no només Edimburg. Per tant, he decidit rebatejar el nom del blog.

Després de donar-li unes voltes, li he trobat un nom que m'agrada. No heu sentit mai l'expressió de que la vida és un llarg viatge? Doncs ara que està de moda això dels avions - més per raons externes a les companyies aèries, cosa rara -, he volgut seguir en l'àmbit del turisme que és en realitat 'el meu món'. Per tant, el nou nom del blog serà Economy Class. Crec que és un nom molt adient, ja que si la vida és un viatge - en el meu cas - crec que l'estic fent en classe Turista (Economy Class), no per que tingui més o menys diners, sinó per elecció pròpia. Tant els de Bussiness o First Class com els d'Economy Class arribarem alhora i la destinació serà la mateixa. La diferència, per a mi, és que a la Economy Class ens ho passarem millor - menys luxes -, però riurem més!!!

Bé, no se que en penseu. Jo crec que m'ha quedat bastant bé. Ara ja us puc dir la veritat de perquè canvio el nom del blog, doncs perquè m'ha donat la gana, però si només escrivia això el post quedava molt pobre!!jeje

------------------------------------------------------------------------------------------------

Después de unos días - meses - llenos de estrés, malos rollos en el trabajo - que ya he dejado -, y de estudio a contra reloj para los exámenes, ya he vuelto a casa por navidad - tengo la tentación muy grande de decir 'como los turrones', pero no lo haré. Éste no será un post para relatar ninguna de las cinco mil doscientas treinta y ocho historias que tengo que contar. No. Este es un post meramente informativo.

Como ya he dicho, tengo unas cuantas historias que me gustaría compartir, y lo haré. Pero, como siempre hago antes de escribir ningún post, repaso todos los que ya he escrito y me he dado cuenta de una cosa, el 99% son sobre Edimburgo. De acuerdo, sí, un blog debe ir sobre las experiencias que alguien esta viviendo en el momento. Pero me gustaría escribir sobre muchas otras cosas, como ideas, pensamientos - que no son lo mismo -, curiosidades, cosas divertidas, cosas serias, un poco de todo vaya. Quiero hacer un blog sobre mi vida, no sólo Edimburgo. Por lo tanto, he decidido rebautizar el nombre del blog.

Después de darle unas vueltas, he encontrado un nombre que me gusta. No habéis oído nunca la expresión de que la vida es un largo viaje? Pues, ahora que está de moda lo de los aviones - más por razones externas a las compañías aéreas, cosa rara -, he querido seguir en el ámbito del turismo que es en realidad 'mi mundo'. Por tanto, el nuevo nombre del blog será Economy Class. Creo que es un nombre muy adecuado, ya que si la vida es un viaje - en mi caso - creo que lo estoy haciendo en clase Turista (Economy Class), no por que tenga más o menos dinero, sino por elección propia. Tanto los de Business o First Class como los de Economy Class llegaremos a la vez y al mismo destino. La diferencia, para mí, es que en Economy Class nos lo pasaremos mejor - menos lujos - pero reímos más!!!

Bueno, no se que pensáis. Yo creo que me ha quedado bastante bien. Ahora ya os puedo decir la verdad de porque cambio el nombre del blog, pues porque me ha dado la gana, pero si sólo escribía esto, el post quedaba muy pobre! Jeje

I Love Football!!

Desde el día en el que me enteré del resultado del sorteo de grupos de la fase previa al Europeo 2012, lo tuve muy claro. El partido entre Escocia y España lo tengo que ver. Las razones por las que me interesaba más este partido que ningún otro del grupo son bastante obvias, no? Pues eso. La primera opción fue conseguir entradas para verlo en directo, en el mismo Hampden Park. Con la gente de aquí nos pusimos a buscar entradas, sabíamos que la misión era casi imposible, pero aún así lo intentamos. Página web de la federación española de futbol...nada, sólo paquetes cerrados, Viaje + Entradas. Página web de la federación escocesa...menos aún, teníamos que ser abonados para si quiera tener ínfimas probabilidades de entrar en un sorteo para conseguir una entrada. Tambien probamos canales, digamos, no tan bien vistos. Nada de nada.

Estaba claro que si para Escocia ya era importante y atractivo que viniera la campeona de Europa, se acabaron de j***r nuestras posibilidades cuando España ganó el Mundial. Gracias. Lo mejor era que nos fuéramos haciendo a la idea que tendríamos que ver el partido en un pub. Sin embargo, por razones que sólo alguien que ha vivido fuera podrá entender - entre otras -, buscábamos algún sitio donde fuéramos lo más 'minoría' posible - y si podíamos ser los únicos a favor de España, mejor. Seguro que pensareis no será difícil estás en Escocia, pues si sumas que a la mayoría de los escoceses el fútbol les da bastante igual, que hay una cantidad importante de españoles en Edimburgo y que había un puente de 4 días de fiesta en España, la misión de buscar un pub sin españoles era casi imposible - otra vez. Pero como quien la sigue la consigue, encontramos uno. Gracias Paula & Bea.

A partir de aquí relataré los hechos que hicieron que este partido, ya de por sí atractivo para los que vivimos en Escocia, la mejor experiencia que he vivido en el fútbol - como aficionado, claro está.

Sobre las 19:50 (hora local) llegamos al pub Paula, Bea, dos amigas de Bea, Romain (francés, aficionado al fútbol), Hugo (francés, lo que le va es el rugby), Matt (inglés, que se había jugado dinero a favor de España) y yo. Del sitio, no mucho que decir, típico pub británico, pequeño, 'acogedor' y con 5 TVs - nunca en la vida veréis un lugar tan pequeño con tantas teles. En tres de ellas podríamos ver el Escocia vs España, en una el England vs Montenegro y el la última el Slovakia vs Republic of Ireland. Para un fanático del fútbol como yo, que no había podido ver ningún partido desde el Barça - Hércules - del que no tengo buen recuerdo -, aquello era el paraíso. Nada más entrar buscamos sitios para sentarnos, pero no lo conseguimos. Para nuestra sorpresa, en cinco minutos el pub se llenó de tal manera que eso parecía una discoteca un sábado noche con entrada y bebidas gratis. 

Salen los dos equipos al campo, como manda el protocolo suena primero el himno de la selección visitante. Todo el mundo comentando la jugada... (nosotros) que si a Ramos algún día le va a coger torticulis de tanto mirar arriba, (ellos) esperemos que Miller esté hoy inspirado porque no vamos a tener muchas opciones, etc. De repente, justo cuando acaba el himno - iletrado - español, se hace el silencio. Suena el himno escocés, al mismo tiempo que todo el bar arranca con la letra y entonación, simplemente increíble. Acaba el himno y un rugido de gritos de ánimo a su equipo e intimidatorios hacia el contrario invaden cada rincón. Les da igual que haya kilómetros y un televisor de distancia, ellos rugen.

Se hace el silencio. El partido va a empezar. Saca España, hacen 4 o 5 pases entre ellos, pero de repente roba Escocia. Los 'supporters' en ese pub empiezan a aplaudir y gritar como locos, parecía que hubiesen marcado un gol. Yo iluso de mi, pensé que Montenegro le había marcado a Inglaterra, rápidamente comprobé que ese ruido ensordecedor se debía a que habían robado el balón. Impresionante. La primera parte se desarrolló entre gritos y aplausos, por cosas tan sencillas como forzar un fuera de banda a favor, robar un balón o tirarse al suelo - robaran o no el balón. Ya ni puedo explicar lo que se podía oír y sentir cuando se acercaban mínimamente a la portería de Casillas.

Minuto 43 de partido, el árbitro pita penalti a favor de España. Después de haber estado gritando y cantando como locos toda la primera parte, me esperaba lo peor, que empezasen a tirar cosas contra la tele o destrozar el bar. Pero no, en eso son más civilizados que en España. Allí nos quejamos, insultamos al árbitro y toda su familia antes de ver la repetición, y si se demuestra que estamos equivocados, salimos con el sí, esta sí pero antes ha habido no se qué y no lo ha pitado... y el que diga que no se engaña a sí mismo. Después de ver la repetición algunos había que no parecían convencidos, pero eso ya daba igual, lo importante en ese momento era hacer fuerza para que fallase Villa. Otra vez gritos aún más fuertes si cabe, para descentrar al contrario - sí, sí...a través de la tele. Gol de Villa y media parte. Esto sólo había hecho que empezar.

Empieza la segunda parte y entre gritos, aplausos y mucho ruido, marca Iniesta, 0-2. El ambiente pasó de ser de final del Mundial a final de la Eurocopa. Pero cuando nuestros tímpanos se estaban recuperando un poco, gol de Escocia. Saltos y abrazos envueltos por un ruido ensordecedor era el panorama que observábamos perplejos, no por el resultado, sino por la manera de celebrar el 1-2. En medio del desconcierto - por parte nuestra por supuesto -, llega el gol en propia puerta de Piqué. Eso fue la locura, los gritos, los saltos y los abrazos se multiplicaron por 10, parecía que de ese gol dependían vidas enteras, indescriptible. Me dieron ganas de saltar y gritar con ellos. Pero lo único que hice fue aplaudir y reírme como nunca cuando empezaron a corear el nombre de Piqué. Tronchancte, y eso que para mi Piquenbauer es uno de los dos mejores centrales del Mundo en este momento, pero la situación era para vivirla, sinceramente.

Un clima de tensión, rugidos y empuje siguieron hasta el final del partido, incluso con el definitivo 2-3 de Llorente. Cuando el árbitro pitó el final, se produjo lo que más me gustó. En lugar de quejarse como hacemos nosotros cuando nuestro equipo pierde, de despotricar contra casi todos nuestros jugadores, contra el árbitro o poner caras largas, ellos arrancaron con un sonoro aplauso, dando las gracias a su equipo y reconociendo el esfuerzo del rival. 

Sin lugar a dudas una experiencia para vivir. En ese pub no habrían más de 30 o 40 personas, y su selección perdió 2-3, pero se hubieran merendado a cualquier grupo de seguidores de 'La Roja' por muchos que fueran.

I Love Football!!!!!!!!!!!!

Año I

Hoy es un día especial. Hoy hace exactamente un año que empezó nuestro periplo por tierras escocesas. El viernes 4 de setiembre de 2009 por la tarde, nos despedíamos de nuestras familias para empezar una experiencia que prometía ser corta - pensábamos en 1 año o año y medio como máximo - pero sobretodo ilusionante, muy ilusionante. Pocas veces habíamos estado tan 'contentos' de dejar nuestras casas para coger un vuelo sin fecha en el billete de vuelta.

Al poco de llegar conocimos en la universidad a dos chicas de Villarreal y Castellón o Castellón y Villarreal, que nos abrieron las puertas a un grupo de gente acogedor y estimulante. Acogedor porque en él también habían un par de murcianos, otro de Villarreal, una madrileña, una asturiana, una eivissenca y un lleidetà que nos hacían más pasable la distancia de casa, y estimulante por el gran numero de 'extranjeros' - comunitarios o no - que nos obligaba a mejorar el idioma y no acomodarnos - que hay muchos que vienen a aprender inglés pero sólo rodeados de españoles, como muchos que conocimos cuando trabajamos en Murrayfield, pero éste, es otro tema. Eso hizo nuestra adaptación mucho más agradable y rápida.

Durante este año, han pasado muchas cosas, algunas muy buenas, otras no tanto, pero podemos decir que siempre ha habido algo positivo en todo lo que nos ha pasado. La universidad nos ha ido sorprendentemente bien, las nuevas amistades valen mucho la pena, el trabajo es duro pero compensa por la gran mejoría en el inglés y el buen rollo que hay entre los compañeros, que algunos de ellos en pocos meses ya son amigos. El peor momento quizás ha sido el mes de Julio. Mucho trabajo, poca diversión. Pero como ya he dicho, el buen 'rollo' en el hotel ha compensado un poco la desesperación que la monotonía - del trabajo a casa y de casa al trabajo - nos producía.

El año ha pasado volando y por eso nos gustaría dar las gracias a todos los que han estado cerca (Edinburgh Team) y los que han estado con nosotros desde la distancia (Family & BCN friends). 

Sólo me gustaría añadir una cosa para todos los de Edinburgh. Abrocharos el cinturón que éste año promete!

GRACIAS A TODOS.

Highlands

Per fi, després de 2 mesos i mig hi ha alguna cosa que explicar. No és que ens haguem avorrit, però si que se'ns havia creat una rutina massa monòtona - de casa a la feina i de la feina a casa, sense gaire cosa que explicar. Per sort, tot això va canviar el passat divendres 23 de juliol, quan ens vam assabentar que dilluns i dimarts d'aquesta setmana teniem festa a la feina i que dimecres entràvem a treballar a les 18h, se'ns va encendre la llum i com que diumenge treballàvem de 8 a 13h, ho vam veure clar, aquesta era la nostra.

El mateix divendres a la tarda-nit ens vam muntar, planificar i reservar una escapada de tres dies a les Highlands escoceses, marxant diumenge a la 13h i tornant el dimecres a les 14h. Tot amb cotxe llogat - si, conduint per l'altre cantó.

Amb tot llest, diumenge al matí enfilem el camí de la feina amb les coses justes i necessàries per acabar de treballar i anar cap a l'aeroport per agafar el cotxe de lloguer - l'aeroport era l'únic lloc on el podíem agafar en diumenge més tard de les 12h del migdia. Les 5 hores de feina - amb 342 persones que havien d'esmorzar - se'ns van fer eternes. Semblava que el rellotge anés enrere enlloc d'avançar. Finalment a la una en punt, 'fitxem' i sortim 'pitant'. 

Un cop a l'aeroport i amb tots els tràmits fets per tal de tenir el cotxe - inclús després de passar vergonya havent d'ensenyar el meu carnet de conduir en format póster desplegable i fet d'un material difícil d'identificar - ens dirigim ràpidament cap a la plaça de parking indicada, i allà a la número 73 reposava ple de gasolina l'Skoda Fabia que haviem llogat. Senzill però perfecte pel que el volíem. 

Em dirigeixo tot emocionat cap al cotxe amb unes ganes mortals de conduir... i mentre m'estic acostant me'n adono que estic anant cap al costat de l'acompanyant...llavors, amb una agilitat mental suprema, faig veure que m'estic mirant el cotxe, dono la volta... i ara si, entro en el seient del conductor. Bfff! Serà molt dur això. Un cop comprovats tots els botons, retrovisors i seients, i havent provat un parell de vegades les marxes, poso en marxa el cotxe. Anem a posar primera a veure que tal. Però un acte reflex va portar la meva mà dreta a estampar-se contra la porta - PAM! En el curt trajecte de 20segons des de la plaça de parking fins la sortida, aquesta acció es va repetir unes 3 o 4 vegades. Ufff!! que patirem!! Però per art de màgia, un cop sortit del parking tot va anar com la seda - semblava que ho hagués fet tota la vida això de conduir per l'altre costat. La primera hora i mitja, per això, tenia tot el cos agarrotat, tens i la meva ment només feia que pensar - esquerra, esquerra, esquerra. Però un cop t'hi acostumes tot és exactament igual que conduir pel costat normal. 

La primera parada del nostre mini-viatge va ser Inverness - capital de les Highlands i ciutat on acaba el famós Llac Ness. Després d'unes 3h conduint arribem al B&B (Bed & Breakfast) Tamarue. Una dona de mitjana edat, ens dona la benvinguda, ens ensenya la nostra habitació  i ens explica que hi han dues opcions d'esmorzar, el cooked - ous, bacon, bolets, salsitxes i tomaquet rostit - i el continental - croisant, torrades, mantega i melmelades. Òbviament l'Esther va agafar la segona opció, jo per contra la primera. 


El matí següent el vam passar a Inverness fent turisme i visitant el castell. La veritat és una ciutat-poble no gaire gran que es pot veure en un parell d'hores. Cap al migdia va començar a ploure - gens estrany per aquestes latituds -, i vam pensar en buscar algun lloc per dinar. Mentre sondejàvem els restaurants del poble, un NO M'HO PUC CREURE amb un tò d'indignació abismal, va sortir de la boca de l'Esther. Vaig trigar uns 30segons o un minut en adonar-me del perquè del seu 'disgust', però quan vaig veure el cartell de PRIMARK, ho vaig entendre tot. Que un poble que no arriba ni a un quart d'habitants d'Hospitalet tingui Primark i Edinburgh que és la capital d'Escòcia no, era inconcebible per ella. És com si Madrid o Barcelona no tinguessin El Corte Inglés - no és comparable perquè la roba del Primark és MOLT més barata. Per mi, era una anècdota graciosa del viatge, per a ella era un tema per dur a Tribunal Suprem de Justicia d'Escòcia. 


Després de dinar en un Pizza Exprés - curiosament només uns calamars a la romana i una amanida cadascú - vam seguir el nostre viatge. Loch Ness, Urquhart Castle i Eilian Donan Castle serien les següents parades abans d'arribar al segon B&B. El B&B Eilian A Cheo era una petita caseta amb vistes al Castell d'Eilian Donan i al llac. La dona que ens va rebre va seguir el mateix ritual que la del primer, amb una excepció ens va dir que l'esmorzar s'acabava a les 8:30.


Dimarts al matí ens vam despertar a les 7:45, vam esmorzar - gairebé sobre la botzina - i vam enfilar el camí cap a la Illa de Skye. De l'illa vam visitar Portree i Broadfort dos dels poblets més 'coneguts'. Els paisatges, els pobles, la gent, tot molt agradable i molt maco. Si no fos per la pluja intermitent - quan dic intermitent vull dir, de més fort a més fluix - tot hagués estat encara més perfecte. Després de dinar vam agafar el cotxe i ens vam dirigir cap a l'ultima parada del viatge, Fort Augustus.


Una hora i quart després de dinar i deixar l'Illa de Skye vam arribar al B&B The Holt a Fort Augustus, un poblet molt, molt petit situat al principi del Loch Ness. Com podeu imaginar la visita al poble no va durar gaire, a les sis de la tarda ja estàvem asseguts en un restaurant per sopar - és el que té esmorzar a les 8:30. 


Malauradament, dimecres va arribar i amb la depressió que comporta la fi d'uns dies genials de relax i natura, vam fer les maletes de tornada cap a Edinburgh. L'única preocupació que ens quedava, a part d'entregar el cotxe a l'hora indicada - 14:30 -, era arribar amb el dipòsit de benzina buit - les condicions del lloguer eren que ens donaven el cotxe ple però l'havíem de tornar buit, ja que no ens pagarien res per la benzina. Per sort, no els hi vam regalar res, només entrar a l'aeroport la senyal de 'reserva' es va encendre. Una escapada genial, un cotxe senzill però perfecte i acompanyats l'un de l'altre, que més es pot demanar? 

20 Home Street

Se acerca la fecha marcada en rojo en el calendario, el 3 de Julio, fecha en la que se nos acaba - por fín - el contrato con la residencia dónde estamos viviendo Esther y yo. Vivir aquí ha sido como estar dentro de 'Aquí no hay quien viva' multiplicado por diez pero MUCHO más 'freak' que la serie. 


Con el objetivo de tener un piso para principios de Junio y así hacer la mudanza tranquilamente y sin prisas, empezamos La semana pasada una búsqueda de piso intensiva por todas las webs posibles, que si Gumtree, que si zoopla, s1homes, etc. Hemos llamado para visitar unos 30, pero 'sólo' hemos visto 15 - en 6 días - porque los otros ya estaban alquilados - estamos hablando de que han habido un mínimo de 9 o 10 pisos que se han alquilado el mismo día que salían por Internet... una locura vamos. 


Miércoles 5. A las 12 del mediodía llamamos al primer piso que hemos encontrado interesante en Gumtree, el hombre nos cita para el mismo día a las 2 de la tarde, perfecto. A la hora señalada nos plantamos en la puerta del edificio, situado al mismísimo pie del Castillo de Edimburgo y con unas vistas del mismo impresionantes. Una sensación de emoción elevada al cuadrado nos invade a los dos, justo cuando aparece 'Pin' - que así se llamaba el hombrecillo indio que nos enseñó el piso. Muy amable se presenta, nos da la mano y se disculpa por los dos minutos tarde que ha llegado - aquí se hace patente lo de la puntualidad británica, si llegan 2 minutos tarde se te disculpan 200 veces. Con un 'don't worry'  aceptamos sus disculpas, él abre la puerta de entrada del edificio y nos señala el camino... - la situación es la siguiente, en lugar de ir hacia las escaleras y subir, va 'Pin' y baja por unas escaleras oscuras y en obras, imaginaros nuestras caras. Entramos en el 'piso' y lo primero que vemos es el comedor, con unos ventanales enormes y a escasos 1,5m fuera de la ventana una pared GRANDIOSA - porque? pues simple, porque hemos bajado y estamos por debajo del nivel de la calle. Seguimos mirando el 'piso' y la verdad no estaba mal, pero cada vez que mirabas por cualquier ventada solo veíamos la gran pared y nos creaba una sensación de claustrofobia sin límites. 'Thanks Pin, we'll call you at the end of this week with our decision', a lo que él nos insistía de que fuéramos rápidos porque este piso se lo quitan de las manos... - si...bueno...será si encuentras algún topo...no me jodas...


Al día siguiente visitamos otros 3 pisos, el primero estaba situado en una zona un poco alejada del centro, sólo llegaba un bus. Nosotros con ilusión, nos dirigimos al número que nos indicó la agencia, allí nos encontramos a un hombre todo trajeado y muy puesto que nos saluda y nos indica el camino. Esta vez vamos para arriba, buena señal. Después de dos pisos llegamos a la puerta del apartamento, el hombre nos abre la puerta, nos deja entrar primero, damos dos pasos y... me giro al hombre y le digo 'That's it?', a lo que él responde 'Yes, pretty much, this is it...', para que os lo imaginéis sólo os diré que el piso tenía solamente dos fogones en la cocina. Dos minutos y medio - como mucho - después de entrar le decimos que gracias - por nada - y nos vamos. Los otros dos pisos del día no tienen gran relevancia  parte de que en uno crecía moho en las paredes y que en la habitación del otro no cabía una cama doble...


De todos, creo que el más relevante sería uno que vimos que estaba muy bien, lo malo era que la puerta de la vecina de al lado estaba pintada toda de negra con cadenas colgando y su apellido escrito en rojo en la puerta. Por si hubiera dudas de lo 'cuerda' que estaba la mujer - a parte de las calaveras que también habían en su puerta - la propietaria del piso que estábamos visitando nos dijo que la mujer era un poco 'excéntrica' - mientras hacía el gesto de loca con el dedo... Pues vale... si así intenta que nos quedemos con el piso...


Pues así, a ritmo de 3 pisos por día - sólo por la mañana porque por la tarde trabajamos - pasamos 'el tiempo' hasta llegar al gran día.


Martes 11 de Mayo. Estábamos ya muy cansados de no encontrar nada de nada y ya haciéndonos la idea de que tendríamos que pagar una 'pasta' por un piso que no esté ni en el centro de la ciudad. Ese día teníamos 3 visitas más, a las 11h el primero, a las 12:30 el segundo y a las 14:15 el ultimo del día - que no de la semana porque teníamos tres días más con tres pisos por día. A las 10:50 estábamos en la puerta del numero 20 de Home Street, un lugar perfecto ya que está en el centro de la ciudad y a 2min. de donde estamos ahora. La verdad íbamos sin ganas pensando que un piso en el centro por 450 libras al mes y que llevaba como una semana en el mercado, sería una autentica pocilga, pequeño y sin luz. Pues con esos ánimos, subimos los dos pisos hasta llegar a la puerta del apartamento. Como todos, el de la agencia nos abre la puerta y nos cede el paso. De repente la adrenalina se activa en mi cuerpo cuando veo que el piso esta bastante bien - no es perfecto pero es mejor que otros que pedían 550libras. Las dimensiones de la cocina/comedor, el baño y la habitación son más que correctas para vivir, entra muchísima luz y se ve que si lo ponemos a nuestro gusto será muy acogedor. Cuando salimos del piso, Esther y yo nos pusimos a hablar sobre como lo veíamos y de que podíamos hacer para que estuviera a nuestro gusto, y cada minuto que pasaba lo teníamos más y más claro. 


La decisión estaba tomada, pero por cortesía nos fuimos a ver el de las 12:30, que como era de esperar no nos gustó -básicamente la cocina parecía una habitación para revelar fotos de lo oscura que era y la única luz que había no ayudaba mucho. Nada más salir de ese edificio nos dirigimos a la agencia del de Home Street y arreglamos los papeles para pedir el piso, pero nos dijeron que tendrían que comprobar que fuéramos de fiar. Dejamos como personas de contacto nuestro jefe del Hotel y los de la residencia donde estamos ahora - a todo eso salíamos de la agencia a las 14:30 y entrábamos a currar a las 16:30. Al llegar al hotel, nuestro jefe nos dice que ya tiene los papeles de la agencia y a las 18h que ya los ha rellenado y mandado - ALUCINANTE. 


Pues la gran noticia llegó el Jueves 13 a las 15h cuando llamamos a la agencia y preguntamos 'Have we been accepted?' y la respuesta fue 'Yes, you are'!!!!!! Ahora ya hemos soltado la 'guita' y hemos pagado el depósito, el  miércoles volvemos a visitar el piso para hacerle unas fotos y ver lo que necesitamos para que esté a nuestro gusto. 


Después de haber visto de todo y que nos hayan pedido incluso que paguemos 6 meses de golpe para ver que somos solventes - a ver señora si le pago 6 meses de golpe ya no soy solvente!!!!! - ha valido la pena esperar  y visitar 15 pisos en 5 días, y no se vosotros pero yo no creo mucho en las coincidencias, por eso nuestro nuevo piso está en HOME Street. 

Murrafield

Cansats d'enviar currículums per internet i rebre respostes negatives - o no rebre'n cap ni una -, l'Esther i jo ens vam anar a apuntar la setmana passada a una agència de catering anomenada The Temp Agency - una agència de cambrers on treballes per hores. És a dir, nosaltres hem de contactar amb l'agència cada dilluns o dimarts per avisar-los de la nostra disponibilitat durant la setmana. Doncs bé, el nostre primer treball va ser dissabte 13 de Març a l'estadi de rugby de Murrafield en l'aconteixement de l'any, el partit del torneig de les 6 Nacions entre Scotland i England - a l'alçada d'un Barça Vs Madrid de futbol. Ens van dir que començavem a les 12:30 del matí, però que haviem d'estar a les 12 a l'estadi per distribuir els equips de treball, i que haviem d'anar vestits amb camisa blanca, pantaló de pinça negre i sabates negres.

Dissabte, 11:50 del matí, adientment uniformats arribem al punt de trobada. Ens donen una 'pulsera' de paper indicant que som part del waiting staff. Ens fan passar cap a una grandiosa carpa - marquee pels angloparlants - on ens diuen que deixem les nostres pertinences que no formin part de l'uniforme a dins d'una bossa d'escombreries individual. Tot seguit, posen un numero a cada bossa i ens el donen - un 'guardaropía' molt cutre però gratuït. Un cop registrats, ens donen una corbata i un devantal negre. La veritat estavem molt atractius...tot s'ha de dir. 

12:30. Després de les 'preliminars' arriba l'hora de la veritat. El Head Manager de l'event ens explica de que va el tema. Resulta que la carpa està muntada exclusivament per aquest partit i que vindrien personalitats molt importants - si més no, havien pagat una 'pasta', entre 500 i 700 Lliures - i que haviem de donar un servei exquisit. Alhora de dir la quantitat de gent que vindria i els que hi treballavem - perdoneu l'expresió - se'm van caure el collons a terra. Més de 2.000 convidats i més de 1.000 cambrers - jo mirava al voltant i pensava, si algú té claustrofobia va fí... Com no, la típica xerrada sobre safety i sortides d'emergencia i focs no va faltar.

13:15 aprox. Un cop fetes les xerrades rutinaries, ens distribueixen per equips, l'Esther al Team A i jo al Team B.  La meva manager, una noia que semblava espavilada - i remarco semblava - va distribuir les taules que tindriem que servir. A mi i dos més ens va tocar una filera de 6 taules. Si fem comptes tocaven a dues taules per persona. Perfecte, primer dia com a cambrer i em faig càrrec de dues taules de 10 persones cadascuna.

14:00. Comencen a entrar els convidats. En aquell precís moment vaig entendre la diferència entre britànics en general i nosaltres. Si a Barcelona es fa un event ón la gent paga entre 500 i 700 Euros, la gent va d'etiqueta, o com a mínim amb marques 'cares'. Aquí no. Els personatges de les taules de l'Esther es veien a 1km de distància. Gorros amb dracs al cap, tatuatges infinits, els seus kilts - la faldilla escocèsa - tios d'uns 2m que venien cridant i cantant... M'encanta.

Les següents 3 hores van ser una bogeria. La cuina anava descoordinada, la meva manager al segon plat s'havia esfumat. I per acabar-ho d'adovar, els dos companys que tenia amb mi per les 6 taules els envien a fer no se que. Total, que em vaig MENJAR amb patates les 6 taules.


17:00. La gent marxa cap al camp - a 10m de la carpa - per veure el partit. Molts van marxar sense postre per la descoordinació de la cuina. Altres amb prou feines podien mantenir-se rectes - normal si durant un dinar la teva taula de 10 es fot entre pit i espatlla, 7 ampolles de ví, 20 cerveses i els típics gots de whisky...en plural. A partir d'aquí segons els managers teniem 2h de 'tranquil·litat' per netejar taules i tornar-les a muntar perque els convidats tornarien a les 19h per sopar. En aquestes dues hores estava inclòs teòricament un descans de 30 o 40 min. per nosaltres en el que podriem menjar i descansar - vull remarcar el teòricament.


Mentre es juga el partit fem el que ens toca, netejar i muntar taules. El tema s'allarga una mica més del previst i el nostre menjar no arriba. PERFECTE! Sense descans ni menjar des de les 12:30 comencen a arribar altre cop els convidats. 


De 19:15 a 21:15, altre vegada servint, recollint i intentant entendre algún personatge que hi havía per allà - no perquè parles anglès molt tancat o algo, sino perque portava poca sang entre tant d'alcohol a les venes i li costava bocalitzar... El pitjor resultat possible va ser l'empat a 15 del partit - i dic el pitjor perque a aquesta gent ja els hi falta poc per celebrar algo i si a sobre cap dels dos ha perdut...ja us podeu imaginar. Els escocèsos cantant, els anglèsos també. Quina festa...


21:15. El Head Manager ens reuneix a tots i ens demana disculpes pel tema de no tenir menjar ni descans, que havia estat un error imperdonable i que ho sentia molt. Al final, ens han dit que ens pagarán 1h més del que vam treballar realment. Com a mínim és alguna cosa...


L'experiència per això va valdre la pena. Del meu balanç personal - 5 canapés a terra, una copa trencada i servir un cafè que no valia per res - em quedo en que vaig aprendre a 'com no s'ha de coordinar la cuina amb els cambrers en un event com aquest'. En fí, balanç positiu...




Abans d'acabar - gràcies als que heu arribat fins aquí - haig de dir, que m'han trucat d'un hotel d'Edimburg per fer una entrevista de feina. Ja us explicaré...

Costums

Us imagineu una ciutat on els col·legis semblen castells medievals? Us imagineu un país on les millors guies del món diuen que parlen english, però que un cop arribes et preguntes 'si això que parlen és english, que collons he estat estudiant fins ara'? Us imagineu un país on TOTHOM en sortir del bus li dona les gràcies al conductor però en canvi no saluden quan te'ls creues a l'ascensor? Us imagineu un lloc en el món on anunciïn per la TV que has de comprovar SETMANALMENT que l'alarma d'incèndis funciona, i que si parles malament de les fire alarms poc més i et traten de boig? Doncs bé, això no és res... les coses poden ser encara més extranyes...

Comencem.

Un divendres a la tarda, més de Setembre. L'Esther i jo arribem a la residència on vivim carregats amb compra setmanal. Entrem a l'ascensor i piquem el 6è. L'ascensor es para al 2n, puja una noia i pica el...3er!!! L'Esther i jo ens mirem 'flipan'...VA EN SERIO?? Un altre dia, pujem a l'ascensor al 6è i piquem el 0. Ens parem al 4rt i entra un 'pavo' que va al...3er!! Doncs com aquestes, en tenim una cada setmana. Que si del 3er al 2n, que si del 5è al 6è, que si del -1 al 0, etc etc... Encara que lo més fort del tema és que les escales estan a escassos 2m de l'ascensor... i els campions/ones s'esperen a que arribi!!! En fi...

Seguim.

Aqui hi ha molta tradició de correr pel carrer. Fins aquí, cap problema. Com tampoc hi ha cap problema en trobar-nos a un 'pavo' amb xandall i gorro al passadís del 6è pis, que surt del seu apartament i comença a correr. En aquell moment penso 'que motivat comença a correr des del seu apartament'. Agafeu-vos. Després de fer 'futing' al més pur estil Rocky per tot el passadís del 6è pis - uns 30m - direcció cap a la sortida, va l'il·luminat i enlloc de baixar les escales es fot a l'ascensor. 
Ja veieu que en el nostre edifici la gent té molt potencial...que si cuinar carn, macarrons, peix a les 3-4-5 de la matinada, que si agafar l'ascensor per un pis...Jo crec que si els d'admissions ho haguéssin fet a propòsit, no haguéssin 'reclutat' més 'freaks' junts. I entre ells anem fent el possible per sobreviure.

N'hi ha més. 

Dijous passat, estem l'Esther, la Paula i jo al cine, veient Sant Valentain's Day - curiosament 3 persones que ens la rebufa bastant Sant Valentí, però mira algo haviem de fer - sentats a la penultima fila. Quant portavem 1h - sense exagerar - de pel·licula, una parella que venia del carrer - més que res perque anaven amb les jaquetes, bufanda i gorro encara posats - puja toooooooot el cine fins arribar al costat meu i em demana pas. Estava flipant però, els deixo passar, i van a seure just al costat de la Paula. A continuació escena de 'descollonament' dels 3. Ens va entrar el riure fluix perque no enteniem res. Saltant-nos les llagrimes, intentant ofegar el riure i alhora observant descaradament als dos pardals que acabaven d'arribar. Així vam estar com uns 5minuts. Doncs al cap de 15, la noia - encara amb la jaqueta, gorro i bufanda -marxa de la sala. Mitja hora després, acaba la peli i la noia no ha tornat. Resumin, arriben 1h tard, la noia veu 20 minuts, marxa i deixa al 'pariente' sol veient la peli...Si algú ho enten que m'ho expliqui...

L'ultima, digem... 'costum' que no acabo d'entendre és purament higiènica. Vaig regularment al gimnàs i el que més em sorpren és que MOLTA gent no es dutxa després de fer esport. Si, si, heu entès bé, la penya no es dutxa! A mi m'és igual si després van a casa i es fiquen directament a la dutxa. No és normal que si al carrer estem a -1ºC o -2ºC, la gent marxi 'tal cual' suada només posant-se la jaqueta a sobre, en el cas dels més 'nets'. Altres, fins i tot, es canvien la roba d'esport i es posen la roba de carrer. Però el que entenc encara menys és els 'pavos' que es dutxen amb els calçotets o inclús amb banyador. Si, si, altre vegada heu llegit bé. A més haig de dir que les dutxes son individuals - i us preguntareu, si són individuals com se que es dutxen amb roba, doncs per que quan surten porten la roba tota txopa. No ho entenc.


Com s'aprecien i es respecten les costums que tens a casa quan ets lluny. Encara que moltes costums britàniques es podrien també adaptar a casa nostra, però això ho deixaré per un altre post.

Mediterraneamente 2

Como ya expliqué, en la asignatura de 'Live Project' trabajamos con una empresa real, en nuestro caso el 'Edinburgh International Book Festival' - EIBF, para los amigos. Pues bien, el lunes de la semana pasada, a las 9 de la mañana, quedamos con los del Festival para conocernos y saber qué querían de nosotros exactamente.

Aquí empieza el 'show'...

Viernes 22. 2 de la tarde. Hago lo que yo suponía una pregunta inocente y de predecible respuesta 'What time do we meet on Monday?'. De repente, me golpea como una bofetada con la mano abierta en toda la cara a 50 grados bajo cero la respuesta de la alemana 'a las 8:15'. Mientras en mi cabeza resonaba un 'ESTÁS FLIPAAAAAAANDOOOO!!!', mis labios preguntaban - más por cortesía que por otra cosa - 'Pero no vienen a las 9?' 'Yes' 'Tenemos algo que hacer antes?' 'No'. Aún intentando ordenar mis ideas después de no entender nada me voy para casa enviándole un sms a Paula preguntándole sobre lo que había pasado, a lo que ella responde 'jajajajajaja están locos! yo ya te aviso que voy a perder unos cuantos buses!!'.

Lunes 25. 8:30 de la mañana. A pesar de tener la intención de aparecer sobre las 8:45, mi subconsciente me juega una mala pasada y a las 8:30 estoy entrando por la puerta de la uni. Cinco minutos después llega Paula.

AVISO - lo que viene a continuación no es ninguna exageración, es lo que realmente pasó.

El panorama que nos encontramos Paula y yo al llegar era aterrador. La Scottish era la única que se salvaba de los 3 porque tiene 39años e iba vestida como tal. El polaco, llevaba traje y corbata, indescriptible como le quedaba eso con un gorro de LANA de color lila/violeta - o como queráis llamarle. La alemana llevaba falda negra camisa blanca y chaleco negro - según Paula 'sólo le falta la pajarita y parece una camarera'. Claramente, Paula y yo íbamos normales, lo único que nos 'igualaba' a ellos era que yo llevaba un polo negro y ella una camiseta oscura. En fin...

Con esta estampa nos fuimos a la sala de reuniones que teníamos reservada para ir dejando nuestras cosas. La sala resultó ser un cubículo donde había una mesa cuadrada con 7 sillas. Empieza el 'baile'. La alemana se da cuenta que necesitamos 2 sillas más, el polaco muy caballeroso va a buscarlas. Cuando el polaco entra en la sala con dos sillas más, salta la alemana con su 'salero' y oportunismo, y dice 'pero...estas sillas no son iguales que las que hay aquí' a lo que el polaco responde 'pues, sí, es verdad, y ahora que hacemos?'. Entonces fue cuando sus caras se transformaron se empezaron a poner nerviosos y les salió a ambos un letrero del culo con la palabra CRISIS. Yo no podía creerme que estuvieran hablando en serio. Estaban teniendo una crisis de existencia por unas putas sillas!!!! Al rescate salió Paula 'Seriously, is not a big deal!!!'. Menos mal que intervino que sino me veo haciéndoles el boca a boca a esos dos. Una vez resuelta esta crisis, como no, surge otra. 'Es correcto tener cafés (del Starbucks) en una reunión?' pregunta el polaco, la alemana rauda y veloz, suelta 'a lo mejor no, sería mejor agua, no?'. Menos mal que Paula, debajo de su ropa 'casual' llevaba el traje de bombera 'no creo que pase nada, además el Starbucks está en la uni y nosotros estamos en la uni, tranquilos'. A las 9 en punto aparecen los responsables del festival, una mujer de unos 50 largos vestida lo mas normal del mundo para su edad y un hombre de unos 40 largos, puede que 50, con un traje simple y sin corbata y dos o tres botones de la camisa abiertos. O sea, que al final ellos han venido lo más informal posible, y los 'pros' de mi grupo de punta en blanco.

Lo único positivo es que Paula y yo estamos camelando a la Scottish para que se venga al lado oscuro de la Fuerza, y creo que lo estamos consiguiendo. Los otros dos son otro mundo, los damos por perdidos.

Mediterraneamente

Inflexibles, cuadriculados, formales, prudentes, lineales...no, no estoy hablando sólo de los Británicos, hablo de todos esos 'pueblos' que no tocan ni por asomo el mar Mediterráneo. Ingleses, alemanes, polacos (los de verdad), parte de los franceses, escoceses (en menos medida pero también), etc.

Os pongo en situación...

Asignatura del 2º semestre - 'Live Project' - que trata de trabajar en equipos - aleatoriamente escogidos - con una empresa real que te plantea un problema que le ha surgido. Entonces, cada grupo con su empresa, debemos presentar en abril una propuesta de proyecto para solucionar dicho problema. A mi grupo nos ha tocado el festival internacional del libro de Edimburgo, que quiere hacer una especie de fiesta literaria cada noche durante el festival. El equipo, está compuesto por una 'Scottish', un polaco, una alemana, Paula (Castellón) y yo. Hasta aqui, todo bién.

El día que distribuyeron los equipos, la profesora nos pone a hacer tonterias varias - como hacer un puente de papel a cambio de 'chucherias' - según ella para 'afianzar el equipo y conocernos', durante 5h. En un intento de amenizar el tema, se me ocurre hacer una broma a mi equipo, y digo 'pues podrian habernos dado los equipos, y luego irnos a hacer un café para conocernos, en lugar de hacer esto, no?'. Paula me hace una sonrisa de complicidad como diciendo '¡eso, eso!!!!', el polaco me mira con cara de '¿que dices?', la scottish esboza una sonrisa de pena...'pobrecillo no sabe lo que dice' y a la alemana no le da tiempo a mirarme porque casi le da un "jamacuco". Empezamos bién.

El balance de la primera semana - aún no hemos quedado con los del festival para saber qué quieren exactamente - se salda con 3 dias de reuniones de más de 3h cada una, total para preparar unas preguntas para la empresa y así poder empezar con el proyecto. Como ya he comentado antes, no saben improvisar, tienen que tenerlo todo bajo control y planeado. Pues bién, en la ultima reunión del viernes cuando ya llevábamos 2h y 'pico' sin hacer gran cosa - eso es lo que realmente 'jode', que son muy cuadriculados, pero efectivos CERO - propongo que las preguntas que teníamos, las lleváramos todos y fuéramos aleatoriamente preguntando la que creyéramos conveniente, según fuera la reunión. Después de que los servicios sanitarios atendieran a la alemana y Paula y yo aplicaramos los primeros auxilios a los otros 2, se desestima mi propuesta y dedicamos 1h más para distribuir las preguntas...

De verdad, seremos menos eficientes pero los mediterráneos somos más efectivos por Dios!!!Si esque lo tienen que tener TODO planeado. Una inglesa ha invitado a Esther a su cumpleaños...el 10 de Julio!!!!!!!!!!!!! Si esta gente viese que el viernes aún estamos planeando el cumpleaños del sábado...les da algo!!

Pues nada, que los de mi grupo - excepto Paula que es mi única aliada, GRACIAS - estan planeando quedar de lunes a jueves cada semana...esperemos que no lo consigan por nuestro bién físico, mental y de las relaciones diplomáticas entre paises...

Hoy más que nunca, como canta Serrat, me siento orgulloso de haber 'nacido en el Mediterráneo'.

PROU!

Des que vaig arribar a BCN he viscut situacions plenes de ràbia i odi desmesurats i il·lògics, en primera i/o tercera persona.

Què he vist? Doncs, un pobre home que amb prou feines s'aguantava dret al metro davant dels ulls de la resta del vagó, i quant vaig a la mare de dos nens que estaven de genolls a terra jugant a sobre de dos seients i li dic si pot deixar que l'home segui, ella - perdonant-me la vida - em diu ''els meus fills també tenen dret a utilitzar un seient, eh?'', i la resta seguia mirant-s'ho...perfecte! Dos cotxes, que gairebé tenen un accident - perquè TOTS DOS van fer una imprudència - els  seus conductors surten dels vehicles i arriben a les mans. Una noia amb la moto per sobre l'acera durant uns 200m per no haver d'esperar un semàfor. Diverses dones i homes intentant passar per davant meu a la cua del mercat, súper, forn... Nens i nenes, rient-se de gent gran fent-los burla. Dos homes passejant pel carrer, dient ''jo, la cambra de gas, la utilitzaria amb tots aquests ecologistes que no paren de tocar els collons''. Veig les noticies i el 90% són tragèdies arreu del món. 

Què he viscut? Ahir, al cine, mentre l'Esther i jo veiem tranquil·lament la pel·licula AVATAR, la noia del davant es gira de sobte i li diu a l'Esther ''quieres parar ya de moverme el asiento, o te parto la cara?", l'Esther que ni estava tocant el seient, perplexa, li diu "yo no he sido". A partir d'aqui la conversa va anar així:

Noia: Ya te he avisado varias veces.

Iban: A lo mejor he sido yo porque tengo las piernas crizadas aunque no llego a tocar tu asiento, ni ella tampoco.

Noia: Pues a tí tambien te partiré la cara!

La noia es gira, s'asseu, i jo amb la cara de no entendre res i menys les amenaces de la noia i sense voler (evitar-ho) li donc un petit cop al seu seient. 

Noia: Vamos fuera! y te parto la cara gilipollas!

Iban: Va, sientate que no me dejas ver la peli.

Es torna a seure. Altre cop, m'agafa una 'rampa' a la cama - aquesta més forta - i li donc un cop al seu seient. S'aixeca, dona tota la volta fins al meu costat.

Noia: Vamos fuera! Vamos fuera! Que te partiré la cara gilipollas!

Iban: Vale, ahora que te has levantado vuelve a sentarte que aqui tampoco me dejas ver la peli.

Tota ofesa s'entorna al seu seient. Acaba la pel·licula, em poso de peu.

Iban: Por cierto, no eres nadie para amenazar a la gente de que le vas a partir la cara.

Noia (sense cridar com abans, suposo que no comptava en que jo medis 1'80 i que l'Esther fes 1'65 i que ella no arribés ni als 160cm) Esque no parabais.

Esther: Han pasado 2 personas al lavabo de nuestra fila, ha sido eso lo que ha movido tu asiento.

Noia: Pero él (per mi) tambien me ha amenazado. 

Iban: Yo? que te he dicho?

Noia: eh..eh..eh..Da igual! Habeis estado tocando los cojones todo el rato (aquí tornava a cridar com una verdulera)

Esther: Va Iban marxem. (es gira a la noia) I tú menos gritar y más follar!! Que te echen un polvo a ver si te relajas guapa!

Noia: (aplaudin) Muy bien! viva la educación!

Iban: Tú? Tú hablas de educación cuando nos has amenazado de partirnos la cara? Tu vida es muy triste si tienes que ir partiendo la cara a la gente por algo que pasa en el cine...

Dit això vam sortir de la sala i ella es va quedar 'refunfunyant' al seu seient.

Que la culpa de la rabia, odi i excitació de la gent la tingui, com sempre, la crisi, jo no m'ho crec. La humanitat en general s'ha submergit en un cercle d'egoïsme pur. El que ens passa a cadascú és sempre culpa dels altres, de la crisi, d'una infància dura, de la falta d'educació, de l'entorn social, dels polítics, dels amics, dels enemics, de la familia... Bullshit!

TOTS som amos del que hem fet, fem i farem en un futur i el que determinarà si una decisió és o no bona és l'optica en que ho mirem. Si davant d'una situació negativa intentem aprendre ens en sortirem, però si només volem llepar-nos les ferides i fer que els demés vegin 'lo malement que estic' és quan acumulem la rabia i l'odi desmesurats i innecessàris en situacions on no val la pena.

En fi, hauriem de parar-nos un moment i pensar en la nostra situació actual, i segurament si fem una reflexió sincera del que tenim veurem que en el fons, nosaltres ens hi hem ficat i nosaltres en podrem sortir.

People, please, Relax! TAKE IT EASY! 

Salut, Pau i Amor!