dimecres, 23 de desembre del 2009

En Lietchenstein no caben 3

8:30 de la mañana, suena el despertador. Lo apago. Al principio me cuesta un poco saber dónde estoy, pero poco a poco voy reconociendo la habitación del hotel Albany Balantrae de Edimburgo. Es Sábado 5 de Septiembre, el primer día en la capital de Escócia.

Esa mañana fuimos a la residencia de estudiantes para ver el apartamento que nos darían al día siguiente. No porque no nos fiáramos de que estuviera en buen estado, sino que íbamos a ver si - al igual que en Lincoln - el apartamento venía solamente equipado con lo básico, es decir, muebles - escritorio, cama, sillas, una mesa, estantería y armario - y los electrodomésticos esenciales - microondas, aspiradora y horno, a parte de fogones en la cocina. Pues bién, efectivamente no hubo sorpresas en lo que respecta al equipamiento del piso.

La sorpresa - o media sorpresa - fue el tamaño del zulo...ups! perdón quise decir apartamento. Imaginad un apartamento de una sola estancia, es decir, que la cocina, 'comedor', escritorio y cama estan juntos sin separación alguna, y que lo único separado por una puerta es el baño - faltaría más!! 
A continuación describiré las 'medidas' del zulo...ay! piso - perdón otra vez - pero como no tengo las medidas reales, ni me he tomado la molestia de averiguarlas, voy a utilizar una forma bastante rudimentaria, mis pasos, más que nada para que os hagais una idea de lo que es.

Entrando por la puerta de entrada, y en línea recta, a unos 6 pasos esta el escritorio - donde se supone que tenemos que estudiar. A la izquierda queda la cocina, que hace 2 pasos de ancho y de largo, con mesa y 2 sillas incluida - por tanto os imaginareis que no queda mucho espacio para que 2 personas estén al mismo tiempo, por eso cocinamos por turnos. Justo a la derecha de la entrada principal está la cama para una persona y media. He dicho que de largo son unos 6 pasos, pues de hancho són unos 4, aunque la forma de 'L' que tiene el zu...piso - menos mal voy rectificando - ayuda a que de la pared derecha del escritorio a la de la cocina sean unos 6 pasos. Me queda hablar del baño - no os preocupeis será rápido e indoloro. Es una caja de cerillas cuadrada en la cuál no caben dos personas a menos que una esté en el tubo de plástico transparente al que llamamos ducha, donde no te puedes duchar si no estas a dieta - mirándolo de otro modo, está bien porque a menos que no quieras ir apestando por la calle tienes que mantener la línea.

En fin, que a parte de lo básico - muy, muy, muy básico - no había ni cubiertos, ni vasos, ni sartenes, ni ollas, ni perchas, ni sábanas, ni nórdico, etc etc. La visita al IKEA parecía más que obligada.

Al día siguiente, después de dejar las maletas en el... piso nos fuimos rápidamente al centro a la oficina de Turismo. Entramos, hacemos un poco de cola, oyendo cómo la gente pregunta por los lugares más atractivos turísticamente de la ciudad. Nos toca. Nos acercamos al mostrador y Esther le pregunta a la chica Where is the Edinburgh's Primark? - para los que no lo sepais Primark es una tienda muy grande de ropa MUY MUY barata, pero esto tendrá un post a parte porque se lo merece - y la pobre chica un poco desconcertada le contesta que no hay  Primark  en Edimburgo, que está en Glasgow, vale. Segunda pregunta Where is the I-K-E-A? (pronunciado en castellano) la chica hace una cara de no entender, pero de repente dice aaahh A-I-K-I-A (pronunciado en inglés), pues vale sí...eso. La chica, muy maja nos saca un mapa de autobuses y nos indica cómo llegar ya que está un poco a las afueras de la ciudad.

Pasamos unas 4 o 5 horas en IKEA, comprando todo lo que necesitábamos y más, absolutamente todo tenía su ultilidad. En ese momento nos dimos cuenta de que la cadena sueca es una mina de buenas ideas, aunque te lo tengas que montar tú mismo, vale la pena.

Al llegar a nuestro 'zulito del amor' - he decidido llamarle así cariñosamente - después de estar tanto tiempo en IKEA y viendo diferentes muestras de cocinas, baños, habitaciones y demás, me di cuenta de dos cosas. La primera fue que si IKEA con lo de 'Bienvenido a la República Independiente de tú casa' te vende que tu casa, apartamento, piso o 'zulito' es como un país independiente y diferente al de tus vecinos, nuestro zulo sería Lietchenstein como mucho! La segunda revelación que tuve fue sobre otro 'eslogan' de IKEA, claramente si en nuestro Lietchenstein particular cabemos dos, ni de broma caben tres!!

- Bones Festes i Feliç entrada d'any!
- Felices Fiestas y Feliz año Nuevo!
- Merry Christmas and a Happy New Year!

Salut!

dilluns, 14 de desembre del 2009

Fire Alarms





Els britànics en general tenen molta fama de ser bastant 'perepunyetes', i més si es tracta de les alarmes o procediments diversos en cas d'incendi. No us preocupeu que no moriran cremats, no...


A l'edifici on vivim l'Esther i jo, que és un edifici per estudiants, hi ha un cartell a la porta i a cada un dels 7 pisos que diu 'Fire alarm test every Thursday at 11:30'... si, si, cada dijous a les 11:30 durant 20 segons sona l'alarma d'incendis, que per desgracia la tenim just a sobre del llit - quedeu-vos amb aquesta ultima dada que serà important més endevant. 

Divendres 2 d'octubre, estem a l'apartament, més o menys mig matí, sona l'alarma. L'Esther i jo ens mirem extranyats, però si no és dijous -dic, llavors l'Esther obre la porta i diu, no fa olor a cremat, què fem? baixem?vinga va baixem -li dic. Ens posem les bambes, obrim la porta i just quan la obrim un pavo (veí) que venia de baix ens diu don't worry it's nothing i es fica dins de casa seva. I nosaltres fem el mateix.

Dissabte 3 d'octubre, acabem de dinar, sona l'alarma. Repetim el ritual de sortir a veure si el nas ens diu si hi ha algo cremant-se - no ho sembla- i baixem a baix. Quan arribem al carrer ens trobem un munt de gent, alguns vestits de carrer, altres amb pijama, altres amb bernús i tovallola al cap, senyal inequívoca que acaba de sortir de la dutxa. En fi, al final res de res.

Diumenge 4, 11 del matí, sona l'alarma. 'Ritual olfatiu', bambes i a vall. Aquest cop quan arribem al carrer no hi ha ningú, som els primers? doncs no, del no res apareix un tio que cridant ens diu 'come on guys!! it's a bomb alarm!!' doncs si, no era cap simulacre, amenaça de bomba. Va venir la policia va tallar el carrer nosaltres estavem a uns 150-200m de l'edifici...tot per una maleta que havien vist per les camares de seguretat!!! Seguim, i van 3...

Diumenge 11 d'octubre 19:30 o així, sona l'alarma. Comencem a estar una mica fins els collons, però baixem. Ens tenen uns 40 minuts fora al carrer amb l'alarma sonant i passant fred. Al final, per quart cop res de res, algú que se li havia cremat la torrada.

Ara es posa interessant.

Dimecres 14 d'octubre 3:30 de la matinada, sona l'alarma. El susto que em fot la puta alarma és important - recordo que tenim l'alarma just a sobre del llit- i em cago en la mare que els va parir a tots. Baixem, estem 20minuts passant fred i després resulta que era algú que s'havia deixat els macarrons al foc i s'havia dormit - a veure és que s'ha de ser RETRASSAT/DA per fer macarrons a les 3 de la matinada!!

Divendres 16 d'octubre 4:45 de la matinada, sona l'alarma. Passa el mateix que l'ultim cop, algu es deixa algo al foc.
El mateix divendres anem a queixar-nos a la recepció, de bones. Mentre expliquem el 'tema' una noia que estava darrera nostre ens diu 'I know the girl who burn the macarroni and she is very sorry...', en aquells moments la cara i la veu -d'anar de bones- de l'Esther es transforma i li comença a dir a la noia que espera que la seva amiga es senti molt molt malament i que no dormi per les nits. Crec que la noia, el proper cop, s'ho pensarà dues vegades abans de dir que coneix algú...
Seguim amb la gresca. Un cop la noia estava servida, salta la de la recepció i diu que ella preferiria que sonés l'alarma perque això vol dir que funciona -pobre recepcionista no sabia el que havia fet-. Llavors l'Esther que ja venia de 'carrerilla', li diu que ella prefereix morir cremada que d'un atac de cor per culpa de l'alarma. La recepcionista es va posar blanca -més del que era- i li va demanar disculpes i que farien el que poguéssin per solucionar-ho.

Després d'això encara van haver-hi 8 alarmes més dues d'elles en plena nit, per les mateixes raons que les anteriors, a un se li va cremar la carn, a un altre l'entrepà - si, si, entrepà fotut al forn i es queda dormit el retrassat. També vam baixar un parell de vegades més a queixar-nos i ens deien que la gent era jove, que no tenien gaire experiència cuinant - a veure, fer uns macarrons, carn o peix, a les 3, 4 o 5 de la matinada no és de ser novell en les arts culinaries, és de no tenir ni una puta neurona voltant pel terrat!

A l'allotjament 16 alarmes en 2 mesos, són uns paranoics aquests britànics.

Seguim per 'bingo'.


Un dia a la biblio mentre estavem fent un treball en grup, començo a notar una mica de 'pudor' a torrada cremada, i penso sonarà l'alarma, doncs dit i fet, tres 'mili-segons' després de pensar-ho l'alarma sona. En aquell moment jo estava buscant uns llibres, tranquil·lament surto del passadís on em trobava per anar a buscar el meu grup i em trobo amb una imatge que era de foto. La penya corrent, alguns deixant les coses, altres agafant totes les seves pertinences, la gent passava per davant i darrera meu i en aquell precís moment em vaig sentir dins d'una escena de Benny Hill, en algun moment fins i tot podia sentir la música... Després de jugar-me la vida intentant passar entre la gent, vaig arribar on estava el meu grup, obviament tothom estava recollint - però amb la 'calmíssima'. L'Esther estava guardan el treball a l'USB i la Paula i jo recollint. De sobte, entra una dona de la biblioteca cridant 'get out! There is a fire! get out!' i l'Esther li contesta - resumint i traduït - 'estic guardant el meu treball! si no se'm guarda bé, me'l refaràs tu!' (ole, sus huevos!). Total per que després fós una torrada o algo que es va cremar a la cuina del bar...


La darrera mostra de lo paranoics que són amb el foc és que abans de començar CADA exàmen t'expliquen les normes a seguir en cas que hi hagi un incendi...En fi, ja veieu com està el pati.

Es pot dir que el titular dels primers 3 mesos a Edimburg seria: 'Alarmant' - se que l'acudit és fluixet però bueno se que m'estimareu igual.


diumenge, 13 de desembre del 2009

Benvinguts/des

Bon dia a tothom.

Primer de tot, us vull donar la benvinguda al que serà el meu blog. Com alguns ja sabreu, porto algun temps pensant en això d'escriure'n un, i per fi m'he decidit!

Aquest blog es titula 'Diari d'un turista', no en referència a que m'agradi molt viatjar ni tampoc seran les cròniques dels meus viatges, no. S'anomena així perque, de la mateixa manera que als que estudien Econòmiques se'ls hi diu economistes o els arquitectes són aquells que han estudiat Arquitectura, jo que he estudiat Turisme...ja veieu per on vaig, oi? Dincs si, tan absurd com això (suposo que no volia trencar-me gaire el cap).

Aprofitant que ara mateix estic vivint una experiència inoblidable a Edimburg crec que és un bon moment per començar el blog, sobretot per recordar per sempre moments que he viscut o viuré aqui. Però no només hi hauran relats de situacions que passin a Edimburg, hi haurà varietat, ja veureu! Encara que està clar que, de moment, predominarà el tema Edimburg.

Sincerament, no se si escriuré un cop a la setmana, al mes, cada dos, tres o sis mesos, però cada vegada que cregui que hi alguna cosa a explicar em plantaré davant l'ordinador i intrentaré transmetre el que la situació, acció o moment ha significat per mi. Hi haurà de tot, moments bons, no tant bons, graciosos, alguns no graciosos per mi però que segur que per vosaltres ho seran, perquè no ens enganyem, a tothom li fan gràcia les desgràcies dels demés...el que si que us puc assegurar és que intentaré el màxim que pugui fer que la vostra lectura de les diferents històries, siguin llargues o curtes, us entretingui i no es faci pesada.

Per acabar  aquesta presentació haig de dir que l'idioma d'aquest blog anirà canviant, probablement serà majoritariament en català, perquè és la meva llengua materna, però també segons la situació o el que hagi d'explicar, pot ser en castellà. El que és segur, és que ambdues llengues aniran acompanyades en moltes ocasions de frases, expresions i demés en anglès, simplement per recrear situacions de la manera més real possible.

Doncs res, aqui acaba aquesta presentació del blog, espero que us agradi i entretingui el que aniré relatant.

Declaro oficialment inaugurat el Blog.

Salut!