La Nora estava molt amoïnada. Ella volia fer la pregunta, però no volia sentir la resposta. En els seus 5 anys de vida, la pobra nena no s'havia endut cap desengany. La porta de la seva imaginació estava oberta de bat a bat - com és normal a aquesta edat. Si els rumors eren certs, seria un cop molt fort. Ella no volia creure-s'ho, però el pati del 'cole' n'anava ple aquests dies. La seva imaginació no volia permetre que allò que havia estat esperant tot un any, es desmuntés amb tanta facilitat. Però la ment li estava jugant una mala passada.
Aquell matí, la Nora portava desperta des de ben d'hora. Molt més d'hora que els seus pares. Dins el seu petit cap, hi havia una lluita aferrissada entre la raó i la imaginació. Per fi, va sentir moviment a casa. La nena de 5 anys, va agafar forces i es va aixecar del llit. En el seu cap només es repetia la frase: Ho haig de fer, els hi haig de preguntar! Va anar tota decidida i amb pas ferm cap al menjador. Era dissabte i els pares estaven asseguts al sofà xerrant de les seves coses de feina.
- Bon dia carinyo! - va dir la mare com cada matí mentre l'abraçava.
- Bon dia mama. - va respondre la Nora secament.
- Bon dia filla! - va dir el pare.
La Nora va anar cap a ell i el va abraçar també. No sabia com fer-ho, estava espantada, però ho havia de preguntar. Per fi, va decidir ser ella mateixa, ser com era sempre. Al cap i a la fi, no seria diferent de les preguntes incòmodes - molt típiques en ella -, que els havia fet als seus pares en innumerables ocasions. L'única diferència era que, en aquest cas, la resposta podia canviar la seva vida per sempre.
- Papa, mama, us vull fer una pregunta. - va dir la Nora amb veu tremolosa. Els pares es van mirar estranyats.
- Digues. - va dir la mare.
- És veritat que els Reis Mags són els pares? - va espetar la nena, sabent que no hi havia marxa enrere. Els pares no estaven preparats per aquesta pregunta encara. S'esperaven alguna cosa similar a d'ón venen els nens? Però això no, encara no! És massa petita!
- M'ho han dit al cole però jo no m'ho vull creure! - va dir amb veu èpica la Nora.
- Vine, asseu-te amb nosaltres - va dir la mare - que t'ho explicarem. - però en realitat no tenia ni idea de com sortir-se'n sense que hi haguessin gaires danys.
- Tu que creus? - va saltar el pare.
- Jo crec que si que existeixen, però també és veritat que és molt difícil el que fan en una nit encara que siguin Mags. Oi? Per tant, també crec que poden ser els pares...
- Doncs tens raó. - va dir el pare molt segur.
- En què? - va dir la pobre nena tement-se el pitjor.
- En absolutament tot. - va respondre el pare.
- No ho entenc. - va murmurar la nena, perplexa i descol·locada.
- No et preocupis filla, - va dir el pare amb un somriure molt còmplice - que t'explicaré la història dels Reis Mags.
Fa molts i molts anys els tres Reis Mags d'Orient, van anar a portar regals a un nen que acabava de néixer. En veure la felicitat que aquell nen tenia en rebre els regals, van pensar que aquesta felicitat la mereixien tots els nens del món. Però no sabien com fer que en una sola nit tots els nens del món rebessin els seus regals. Necessitem molts patges! va dir Melcior. Però com s'ho farien per tenir tants patges, es va preguntar Gaspar.
Finalment a Baltasar se li va ocórrer la solució. Els patges han de conèixer molt bé els nens oi? Els patges s'han d'estimar tant als nens per decidir quan es mereixen o no els regals, oi? Els patges han d'estar a prop però no sense ser vistos, per protegir als nens, oi? Doncs tinc la solució. Enviarem una carta oficial a tots els pares i mares per que es converteixin en els nostres patges reials, però ho hauran de mantenir en secret.
- A tots tres Reis els va semblar una molt bona idea. I vet aquí la història dels Reis Mags d'Orient. - va finalitzar el pare. La Nora, es va quedar bocabadada, i per primer cop en la seva curta vida, s'havia quedat sense paraules. La història no només l'havia captivada sinó que li semblava molt millor que la original. Els seus pares eren patges reials!!
