Estimadísimos vecinos,

Os escribo para presentaros nuestra más sincera y amplia gratitud. Tanto Esther como yo estamos sumamente agradecidos por estos últimos ocho meses de convivencia con vosotros. De verdad desearía que de algún modo este escrito llegara a vuestras manos - o pantallas -, y aunque en un principio penséis que no lo entenderéis, no os preocupéis, Dios creó el  Google Traductor para algo.

Gracias por tener la consideración de invitarnos a todas y cada una de vuestras cuatro fiestas semanales, sin tener que tomarnos la molestia de bajar a vuestro piso. Desde luego, y desde lo más profundo de nuestro ser, os agradecemos que las hagáis durar tanto para que podamos saciar nuestro interminable apetito musical. Por supuesto, os agradecemos también que compartáis con nosotros vuestro grave problema de insomnio. No os debéis avergonzar de este problema tan común. Entendemos que después de una noche de fiesta hasta las 5 de la mañana, no podáis dormir, y volváis a compartir con nosotros vuestras canciones favoritas, a las 7:30 de la mañana. 

Sabemos lo duro que debe de ser tener que recoger todo después de una fiesta. Es muy considerado de vuestra parte que penséis en nuestra salud y que saquéis las bolsas de basura a la puerta y las dejéis allí de 3 a 4 días, obligándonos así, a tener que saltarlas cada vez que bajamos o subimos por las escaleras. Un poco de ejercicio no le viene mal a nadie, no?

Teniendo en cuenta la vida tan dura que tenéis, entendemos que utilicéis el patio comunitario para que vuestros perros se desahoguen y hagan sus necesidades. Viviendo en un primer piso como vivís - sin entresuelo -, debe de ser muy duro sacar los perros a la calle. Pero lo que más nos gusta de vuestro sistema, es que los perros están educados. Les abrís la puerta, ellos salen, hacen lo que deben y vuelven a casa, solos, sin necesidad de que los acompañéis. 

Por otro lado, nos emociona vuestro elevado grado de ecología. Como no recogéis lo que vuestros preciosos e inodoros animales hacen, no malgastáis ni agua, ni ningún tipo de plástico que pueda perjudicar al medio ambiente. La naturaleza es muy sabia, y como estamos en Escocia, el tiempo hará su trabajo, y de paso el vuestro también.

Pero especialmente, os agradecemos que nos hayáis enseñado a ser humildes. Gracias por demostrarnos que, a pesar de estar viviendo en un piso en el centro de Edimburgo, de tener unos bafles que ni la productora de Madonna, y de no tener la suerte de encontrar trabajo - no entendemos el porqué -, se puede salir a la calle guitarra eléctrica en mano - con el cable  de los amplificadores saliendo por la ventana incuido -, y poner un cestito en el suelo, para que la gente de buena fe del mundo os eche unas moneditas y podáis seguir financiando vuestras reuniones sociales.

Eternamente agradecidos,

Esther e Iban

Nos las meten dobladas

Admitamoslo, el nivel de idiomas extranjeros de los españoles no es muy alto - por decirlo de alguna manera que no hiera sensibilidades. Por eso, no me explico algunos intentos - no se por parte de quién -, de que eso siga así, empeore o algo mucho más grave, tomarnos por tontos. El medio ideal por el que se aprende un idioma es el visual. Sí, sí, no me he vuelto loco, lo mejor para aprender cualquier lengua extrajera es la tele, o lo que se le parece más, el cine. Ahí, es donde empiezan a tomarnos el pelo, ya que las películas pasan primero por los 'mejores' cines y luego a la tele.

Queridos amigos y amigas - y personas aleatorias que pasan por el blog -, desde la más profunda ignorancia en el mundo del doblaje y del marketing, me gustaría mostrar mi preocupación sobre este tema. Vaya por delante también, que ya me parece mal que doblen las películas de cualquier idioma a cualquier idioma, o como mínimo debería haber varios cines, o mejor aún varias salas en cada cine que diera las películas en Versión Original (VO). Dejando esto claro, donde nos toman el pelo es en el 'doblaje' de los títulos. 

Obviamente me estoy metiendo en un terreno que no conozco que es el marketing, pero una cosa es la teoría y otra cosa la práctica. Y os lo voy a explicar en tres puntos básicos donde creo que nos toman por tontos. Como digo, la traducción de los títulos se divide en tres grupos:

- El primero lo forman las traducciones literales. En mi opinión sin sentido, porque si estuviéramos hablando de traducciones muy complicadas...pero estamos hablando de películas como 'The next three days' - que en las carteleras españolas aparece como 'Los próximos tres días' -, 'Love and other drugs' - 'Amor y otras drogas' en los 'mejores cines' -, 'The Schindler's list' - en España la llaman 'La lista de Schindler' - menos mal que no han cambiado también el apellido y lo llaman la lista de Perez o algo así - y podría seguir y seguir pero no me puedo olvidar de la aberración de que, aún no siendo película, 'Lost' nos la vendan como 'Perdidos'. Vale, ahora que alguien me explique una razón creíble del porque de estas traducciones ridículas e innecesarias. Por favor, que no sea que es que sino no la iría a ver tanta gente...no cuela.

- En el segundo grupo tenemos las 'invenciones'. Según algún intelectual se decide cambiar el título original de la película e inventarse uno nuevo. Ejemplos, 'The way back' traducida como 'Camino a la libertad' - oooh sí, muy épico el título, sí señor -, 'The other guys' se convierte en 'Los otros dos' - ahí se quedaron a gusto porque este título tiene muuuucho gancho (lástima que no se note el sarcasmo por escrito) -, 'Red Corner' se convierte en 'Laberinto Rojo' - bueno mantienen el color como mínimo - y también podría seguir un buen rato. 

- El tercer y último grupo consta de 'no traducciones'. O sea, que al iluminado no le ha dado la gana de traducirlas - bien por él, será la única decisión buena de su carrera. Os doy ejemplos como, la saga Ocean - Ocean's eleven, twelve o thirteen -, American History X - grandísima película que merece que se respete hasta la más mínima coma -, Invictus - porque no lo han llamado Invencibles o Invictos? ya puestos... - o la mítica Braveheart - si es puro marketing, no quedaría mejor 'CORAZÓN VALIENTE'...? en fin.

Para acabar, volviendo al sacrilegio de Lost, que alguien me explique el 'doblaje' o no 'doblaje' de las series Friends y Lost. Porque Lost es Perdidos y Friends no es Amigos? Que no, que lo de que tenga más o menos gancho NO CUELA.

La Màgia d'una resposta

La Nora estava molt amoïnada. Ella volia fer la pregunta, però no volia sentir la resposta. En els seus 5 anys de vida, la pobra nena no s'havia endut cap desengany. La porta de la seva imaginació estava oberta de bat a bat - com és normal a aquesta edat. Si els rumors eren certs, seria un cop molt fort. Ella no volia creure-s'ho, però el pati del 'cole' n'anava ple aquests dies. La seva imaginació no volia permetre que allò que havia estat esperant tot un any, es desmuntés amb tanta facilitat. Però la ment li estava jugant una mala passada.

Aquell matí, la Nora portava desperta des de ben d'hora. Molt més d'hora que els seus pares. Dins el seu petit cap, hi havia una lluita aferrissada entre la raó i la imaginació. Per fi, va sentir moviment a casa. La nena de 5 anys, va agafar forces i es va aixecar del llit. En el seu cap només es repetia la frase: Ho haig de fer, els hi haig de preguntar! Va anar tota decidida i amb pas ferm cap al menjador. Era dissabte i els pares estaven asseguts al sofà xerrant de les seves coses de feina.

- Bon dia carinyo! - va dir la mare com cada matí mentre l'abraçava.

- Bon dia mama. - va respondre la Nora secament. 

- Bon dia filla! - va dir el pare.

La Nora va anar cap a ell i el va abraçar també. No sabia com fer-ho, estava espantada, però ho havia de preguntar. Per fi, va decidir ser ella mateixa, ser com era sempre. Al cap i a la fi, no seria diferent de les preguntes incòmodes - molt típiques en ella -, que els havia fet als seus pares en innumerables ocasions. L'única diferència era que, en aquest cas, la resposta podia canviar la seva vida per sempre.

- Papa, mama, us vull fer una pregunta. - va dir la Nora amb veu tremolosa. Els pares es van mirar estranyats. 

- Digues. - va dir la mare.

- És veritat que els Reis Mags són els pares? - va espetar la nena, sabent que no hi havia marxa enrere. Els pares no estaven preparats per aquesta pregunta encara. S'esperaven alguna cosa similar a d'ón venen els nens? Però això no, encara no! És massa petita!

- M'ho han dit al cole però jo no m'ho vull creure! - va dir amb veu èpica la Nora.

- Vine, asseu-te amb nosaltres - va dir la mare - que t'ho explicarem. - però en realitat no tenia ni idea de com sortir-se'n sense que hi haguessin gaires danys.

- Tu que creus? - va saltar el pare.

- Jo crec que si que existeixen, però també és veritat que és molt difícil el que fan en una nit encara que siguin Mags. Oi? Per tant, també crec que poden ser els pares...

- Doncs tens raó. - va dir el pare molt segur.

- En què? - va dir la pobre nena tement-se el pitjor.

- En absolutament tot. - va respondre el pare.

- No ho entenc. - va murmurar la nena, perplexa i descol·locada.

- No et preocupis filla, - va dir el pare amb un somriure molt còmplice - que t'explicaré la història dels Reis Mags.

Fa molts i molts anys els tres Reis Mags d'Orient, van anar a portar regals a un nen que acabava de néixer. En veure la felicitat que aquell nen tenia en rebre els regals, van pensar que aquesta felicitat la mereixien tots els nens del món. Però no sabien com fer que en una sola nit tots els nens del món rebessin els seus regals. Necessitem molts patges! va dir Melcior. Però com s'ho farien per tenir tants patges, es va preguntar Gaspar. 

Finalment a Baltasar se li va ocórrer la solució. Els patges han de conèixer molt bé els nens oi? Els patges s'han d'estimar tant als nens per decidir quan es mereixen o no els regals, oi? Els patges han d'estar a prop però no sense ser vistos, per protegir als nens, oi? Doncs tinc la solució. Enviarem una carta oficial a tots els pares i mares per que es converteixin en els nostres patges reials, però ho hauran de mantenir en secret.

- A tots tres Reis els va semblar una molt bona idea. I vet aquí la història dels Reis Mags d'Orient. - va finalitzar el pare. La Nora, es va quedar bocabadada, i per primer cop en la seva curta vida, s'havia quedat sense paraules. La història no només l'havia captivada sinó que li semblava molt millor que la original. Els seus pares eren patges reials!!

Paciència

Des d'aquest blog, m'agradaria denunciar - sota el meu punt de vista - una injustícia que s'està fent amb un jugador en concret del Barça. No des de 'l'entorn' de Madrid, sinó des del mateix 'entorn' barcelonista. Els mitjans de comunicació en aquest cas - cosa estranya en ells - n'estan al marge també. Abans que res voldria dir, que des de sempre m'ha semblat molt injust criticar qualsevol jugador de l'equip del teu cor. Mentre porti els teus colors, se l'ha de recolzar. Tant si juga com els àngels com si cada vegada que juga li surt un mal partit - que en això hi té molt a veure l'objectivitat amb la que es miri el partit. Aquesta és la meva filosofia, però no gens  tradicional en l'aficionat blaugrana, un animal atípic i difícil d'entendre.

Malgrat els títols aconseguits en els darrers 2 anys amb Guardiola al capdavant i amb una política absoluta de 75-80% cantera i 20-25% 'cartera', no és gens fàcil fer el salt al primer equip del Barça. Però clar, com que hi han hagut últimament dos jugadors - Pedro i Busquets - de la pedrera que han sortit bé a la primera, han de sortir bé tots a la primera. Perdoneu-me, però el futbol des del meu punt de vista no funciona així. Si heu tingut la sort de practicar i estimar com jo faig aquest esport, estareu d'acord amb mi en que el futbol no té ni memòria ni paciència. Menys mal, que hi han entrenadors que tenen paciència, visió i, sobretot, memòria alhora de mirar als jugadors del futur. Si no hi esteu d'acord, aquí us poso alguns exemples.

Puyol: (Actualment un dels millors centrals del món) La temporada 1998-1999, ell tenia 21anys. Si no arriba a ser per un entrenador holandès com Louis Van Gaal, se l'hagués traspassat sense miraments al Málaga.

Piqué: (Actualment el central més complert del món) A la temporada 2007-2008, amb 21anys és suplent amb pocs minuts que li donava Sir Alex Ferguson al Manchester United. La temporada següent fa el fitxatge de la seva vida pel Barça. Però amb 21 anys només el coneixien a Barcelona, Manchester i Zaragoza.

Xavi: (El que ara mateix es mereix més que ningú la pilota d'or) No va mig-explotar fins l'era Rijkaard amb 26 o 27anys però quan de debò s'ha donat a conèixer al món sencer és a partir dels 28 anys. Abans, se sentia el típic 'run-run', que si no té cos, que si no té visió, que si és massa horitzontal, que si no té valor per anar endavant...oi que no és tant dolent ara? Tampoc ho era abans però era jove, si.

Iniesta: (Tampoc necessita presentació, per a mi, pilota de plata) Fins fa poc era el 'suplent de luxe', però tampoc jugava tot el que ara es mereix. Fins i tot la temporada passada se sentia que era massa fràgil - igual que Messi fa dues temporades. A part de la preparació física adient, és necessària la sort, hi ha temporades que la tens i n'hi ha que no. Oi que ara mateix ningú no li troba gairebé cap contra a l'Iniesta?

L'Ibrahimovic amb 21 anys estava a l'Ajax sense pena ni glòria, era solament un davanter molt alt que apuntava maneres, però no era un ídol. El gran Eto'o amb 21 anys, també, acabava de fitxar pel Mallorca, havia passat pel Madrid i Espanyol sense pena ni glòria, i començava a despuntar com a golejador potent. Però tampoc era ningú. Per últim i acabar amb els grans davanters europeus, Villa amb 21 anys ascendeix i debuta amb el primer equip de l'Sporting de Gijón a Segona Divisió. Com els seus altres dos col·legues de professió apuntaven maneres però cap equip 'gran' es va arriscar a fitxar-los.

Doncs avui, 20 de Desembre de 2010, a can Barça s'ha renovat un petit nano que apuntava maneres de petit -i malgrat els hi pesi a molts, segueix fent-ho - fins al 2015. Bojan té 20 anys i l'únic pecat que ha comès és haver debutat massa jove al Barça. Si ell ara estigués jugant regularment amb el Barça B a Segona Divisió, en algun equip de Primera o a Anglaterra o a Italia, França, Holanda, etc. s'estaria inflant a fer gols. Però clar, va debutar amb 16 anys al Barça, va ficar grans gols i la gent es pensava que tenia que ser així tota la vida. 

Jo aposto per Bojan. Primer, perquè és jugador del Barça. Segon, és molt jove té 20 anys i, mínim 12-13 anys per endavant. I tercer, ja els agradaria a Ibra, Villa, Henry, Eto'o o Piqué, que algú hagués apostant tant per ells a l'edat de 'Lo Petit'. Deixeu-li temps, com a mínim per justícia. Igual que l'han tingut Xavi o Iniesta que han estat al primer equip del Barça entre 6 i 8 anys, acusant-los de que no tenien ni força ni cos per jugar al Barça, abans d'arrencar aplaudiments del Camp Nou, i ara són ídols. I el que digui que és que no marca gols, que miri els números d'Eto'o (40 partits 10 gols) o Ibra (33 partits 8 gols) amb un any més que Bojan, i els números de 'Lo Petit' en comparació amb els partits que ha jugat.

Economy class

Després d'uns dies - mesos - plens d'estres, mal rollos a la feina - que ja he deixat -, i d'estudi a contra rellotge pels exàmens, ja sóc a casa per nadal - tinc la temptació molt gran de dir 'com els torrons', però no ho faré. Aquest no serà un post per relatar cap de les cinc-mil dos-centes trenta-vuit històries que tinc per explicar. No. Aquest és un post només informatiu.

Com ja he dit tinc unes quantes històries que m'agradaria compartir, i ho faré. Però, com sempre he fet abans d'escriure cap post, repasso tots els que ja he escrit, i me n'he adonat d'una cosa, el 99% són sobre Edimburg. D'acord, sí, un blog ha d'anar sobre les experiències que algú està vivint en el moment. Però m'agradaria escriure sobre moltes altres coses, com idees, pensaments - que no són el mateix -, curiositats, coses divertides, coses serioses, una mica de tot vaja. Vull fer un blog sobre la meva vida, no només Edimburg. Per tant, he decidit rebatejar el nom del blog.

Després de donar-li unes voltes, li he trobat un nom que m'agrada. No heu sentit mai l'expressió de que la vida és un llarg viatge? Doncs ara que està de moda això dels avions - més per raons externes a les companyies aèries, cosa rara -, he volgut seguir en l'àmbit del turisme que és en realitat 'el meu món'. Per tant, el nou nom del blog serà Economy Class. Crec que és un nom molt adient, ja que si la vida és un viatge - en el meu cas - crec que l'estic fent en classe Turista (Economy Class), no per que tingui més o menys diners, sinó per elecció pròpia. Tant els de Bussiness o First Class com els d'Economy Class arribarem alhora i la destinació serà la mateixa. La diferència, per a mi, és que a la Economy Class ens ho passarem millor - menys luxes -, però riurem més!!!

Bé, no se que en penseu. Jo crec que m'ha quedat bastant bé. Ara ja us puc dir la veritat de perquè canvio el nom del blog, doncs perquè m'ha donat la gana, però si només escrivia això el post quedava molt pobre!!jeje

------------------------------------------------------------------------------------------------

Después de unos días - meses - llenos de estrés, malos rollos en el trabajo - que ya he dejado -, y de estudio a contra reloj para los exámenes, ya he vuelto a casa por navidad - tengo la tentación muy grande de decir 'como los turrones', pero no lo haré. Éste no será un post para relatar ninguna de las cinco mil doscientas treinta y ocho historias que tengo que contar. No. Este es un post meramente informativo.

Como ya he dicho, tengo unas cuantas historias que me gustaría compartir, y lo haré. Pero, como siempre hago antes de escribir ningún post, repaso todos los que ya he escrito y me he dado cuenta de una cosa, el 99% son sobre Edimburgo. De acuerdo, sí, un blog debe ir sobre las experiencias que alguien esta viviendo en el momento. Pero me gustaría escribir sobre muchas otras cosas, como ideas, pensamientos - que no son lo mismo -, curiosidades, cosas divertidas, cosas serias, un poco de todo vaya. Quiero hacer un blog sobre mi vida, no sólo Edimburgo. Por lo tanto, he decidido rebautizar el nombre del blog.

Después de darle unas vueltas, he encontrado un nombre que me gusta. No habéis oído nunca la expresión de que la vida es un largo viaje? Pues, ahora que está de moda lo de los aviones - más por razones externas a las compañías aéreas, cosa rara -, he querido seguir en el ámbito del turismo que es en realidad 'mi mundo'. Por tanto, el nuevo nombre del blog será Economy Class. Creo que es un nombre muy adecuado, ya que si la vida es un viaje - en mi caso - creo que lo estoy haciendo en clase Turista (Economy Class), no por que tenga más o menos dinero, sino por elección propia. Tanto los de Business o First Class como los de Economy Class llegaremos a la vez y al mismo destino. La diferencia, para mí, es que en Economy Class nos lo pasaremos mejor - menos lujos - pero reímos más!!!

Bueno, no se que pensáis. Yo creo que me ha quedado bastante bien. Ahora ya os puedo decir la verdad de porque cambio el nombre del blog, pues porque me ha dado la gana, pero si sólo escribía esto, el post quedaba muy pobre! Jeje