Murrafield

Cansats d'enviar currículums per internet i rebre respostes negatives - o no rebre'n cap ni una -, l'Esther i jo ens vam anar a apuntar la setmana passada a una agència de catering anomenada The Temp Agency - una agència de cambrers on treballes per hores. És a dir, nosaltres hem de contactar amb l'agència cada dilluns o dimarts per avisar-los de la nostra disponibilitat durant la setmana. Doncs bé, el nostre primer treball va ser dissabte 13 de Març a l'estadi de rugby de Murrafield en l'aconteixement de l'any, el partit del torneig de les 6 Nacions entre Scotland i England - a l'alçada d'un Barça Vs Madrid de futbol. Ens van dir que començavem a les 12:30 del matí, però que haviem d'estar a les 12 a l'estadi per distribuir els equips de treball, i que haviem d'anar vestits amb camisa blanca, pantaló de pinça negre i sabates negres.

Dissabte, 11:50 del matí, adientment uniformats arribem al punt de trobada. Ens donen una 'pulsera' de paper indicant que som part del waiting staff. Ens fan passar cap a una grandiosa carpa - marquee pels angloparlants - on ens diuen que deixem les nostres pertinences que no formin part de l'uniforme a dins d'una bossa d'escombreries individual. Tot seguit, posen un numero a cada bossa i ens el donen - un 'guardaropía' molt cutre però gratuït. Un cop registrats, ens donen una corbata i un devantal negre. La veritat estavem molt atractius...tot s'ha de dir. 

12:30. Després de les 'preliminars' arriba l'hora de la veritat. El Head Manager de l'event ens explica de que va el tema. Resulta que la carpa està muntada exclusivament per aquest partit i que vindrien personalitats molt importants - si més no, havien pagat una 'pasta', entre 500 i 700 Lliures - i que haviem de donar un servei exquisit. Alhora de dir la quantitat de gent que vindria i els que hi treballavem - perdoneu l'expresió - se'm van caure el collons a terra. Més de 2.000 convidats i més de 1.000 cambrers - jo mirava al voltant i pensava, si algú té claustrofobia va fí... Com no, la típica xerrada sobre safety i sortides d'emergencia i focs no va faltar.

13:15 aprox. Un cop fetes les xerrades rutinaries, ens distribueixen per equips, l'Esther al Team A i jo al Team B.  La meva manager, una noia que semblava espavilada - i remarco semblava - va distribuir les taules que tindriem que servir. A mi i dos més ens va tocar una filera de 6 taules. Si fem comptes tocaven a dues taules per persona. Perfecte, primer dia com a cambrer i em faig càrrec de dues taules de 10 persones cadascuna.

14:00. Comencen a entrar els convidats. En aquell precís moment vaig entendre la diferència entre britànics en general i nosaltres. Si a Barcelona es fa un event ón la gent paga entre 500 i 700 Euros, la gent va d'etiqueta, o com a mínim amb marques 'cares'. Aquí no. Els personatges de les taules de l'Esther es veien a 1km de distància. Gorros amb dracs al cap, tatuatges infinits, els seus kilts - la faldilla escocèsa - tios d'uns 2m que venien cridant i cantant... M'encanta.

Les següents 3 hores van ser una bogeria. La cuina anava descoordinada, la meva manager al segon plat s'havia esfumat. I per acabar-ho d'adovar, els dos companys que tenia amb mi per les 6 taules els envien a fer no se que. Total, que em vaig MENJAR amb patates les 6 taules.


17:00. La gent marxa cap al camp - a 10m de la carpa - per veure el partit. Molts van marxar sense postre per la descoordinació de la cuina. Altres amb prou feines podien mantenir-se rectes - normal si durant un dinar la teva taula de 10 es fot entre pit i espatlla, 7 ampolles de ví, 20 cerveses i els típics gots de whisky...en plural. A partir d'aquí segons els managers teniem 2h de 'tranquil·litat' per netejar taules i tornar-les a muntar perque els convidats tornarien a les 19h per sopar. En aquestes dues hores estava inclòs teòricament un descans de 30 o 40 min. per nosaltres en el que podriem menjar i descansar - vull remarcar el teòricament.


Mentre es juga el partit fem el que ens toca, netejar i muntar taules. El tema s'allarga una mica més del previst i el nostre menjar no arriba. PERFECTE! Sense descans ni menjar des de les 12:30 comencen a arribar altre cop els convidats. 


De 19:15 a 21:15, altre vegada servint, recollint i intentant entendre algún personatge que hi havía per allà - no perquè parles anglès molt tancat o algo, sino perque portava poca sang entre tant d'alcohol a les venes i li costava bocalitzar... El pitjor resultat possible va ser l'empat a 15 del partit - i dic el pitjor perque a aquesta gent ja els hi falta poc per celebrar algo i si a sobre cap dels dos ha perdut...ja us podeu imaginar. Els escocèsos cantant, els anglèsos també. Quina festa...


21:15. El Head Manager ens reuneix a tots i ens demana disculpes pel tema de no tenir menjar ni descans, que havia estat un error imperdonable i que ho sentia molt. Al final, ens han dit que ens pagarán 1h més del que vam treballar realment. Com a mínim és alguna cosa...


L'experiència per això va valdre la pena. Del meu balanç personal - 5 canapés a terra, una copa trencada i servir un cafè que no valia per res - em quedo en que vaig aprendre a 'com no s'ha de coordinar la cuina amb els cambrers en un event com aquest'. En fí, balanç positiu...




Abans d'acabar - gràcies als que heu arribat fins aquí - haig de dir, que m'han trucat d'un hotel d'Edimburg per fer una entrevista de feina. Ja us explicaré...

Costums

Us imagineu una ciutat on els col·legis semblen castells medievals? Us imagineu un país on les millors guies del món diuen que parlen english, però que un cop arribes et preguntes 'si això que parlen és english, que collons he estat estudiant fins ara'? Us imagineu un país on TOTHOM en sortir del bus li dona les gràcies al conductor però en canvi no saluden quan te'ls creues a l'ascensor? Us imagineu un lloc en el món on anunciïn per la TV que has de comprovar SETMANALMENT que l'alarma d'incèndis funciona, i que si parles malament de les fire alarms poc més i et traten de boig? Doncs bé, això no és res... les coses poden ser encara més extranyes...

Comencem.

Un divendres a la tarda, més de Setembre. L'Esther i jo arribem a la residència on vivim carregats amb compra setmanal. Entrem a l'ascensor i piquem el 6è. L'ascensor es para al 2n, puja una noia i pica el...3er!!! L'Esther i jo ens mirem 'flipan'...VA EN SERIO?? Un altre dia, pujem a l'ascensor al 6è i piquem el 0. Ens parem al 4rt i entra un 'pavo' que va al...3er!! Doncs com aquestes, en tenim una cada setmana. Que si del 3er al 2n, que si del 5è al 6è, que si del -1 al 0, etc etc... Encara que lo més fort del tema és que les escales estan a escassos 2m de l'ascensor... i els campions/ones s'esperen a que arribi!!! En fi...

Seguim.

Aqui hi ha molta tradició de correr pel carrer. Fins aquí, cap problema. Com tampoc hi ha cap problema en trobar-nos a un 'pavo' amb xandall i gorro al passadís del 6è pis, que surt del seu apartament i comença a correr. En aquell moment penso 'que motivat comença a correr des del seu apartament'. Agafeu-vos. Després de fer 'futing' al més pur estil Rocky per tot el passadís del 6è pis - uns 30m - direcció cap a la sortida, va l'il·luminat i enlloc de baixar les escales es fot a l'ascensor. 
Ja veieu que en el nostre edifici la gent té molt potencial...que si cuinar carn, macarrons, peix a les 3-4-5 de la matinada, que si agafar l'ascensor per un pis...Jo crec que si els d'admissions ho haguéssin fet a propòsit, no haguéssin 'reclutat' més 'freaks' junts. I entre ells anem fent el possible per sobreviure.

N'hi ha més. 

Dijous passat, estem l'Esther, la Paula i jo al cine, veient Sant Valentain's Day - curiosament 3 persones que ens la rebufa bastant Sant Valentí, però mira algo haviem de fer - sentats a la penultima fila. Quant portavem 1h - sense exagerar - de pel·licula, una parella que venia del carrer - més que res perque anaven amb les jaquetes, bufanda i gorro encara posats - puja toooooooot el cine fins arribar al costat meu i em demana pas. Estava flipant però, els deixo passar, i van a seure just al costat de la Paula. A continuació escena de 'descollonament' dels 3. Ens va entrar el riure fluix perque no enteniem res. Saltant-nos les llagrimes, intentant ofegar el riure i alhora observant descaradament als dos pardals que acabaven d'arribar. Així vam estar com uns 5minuts. Doncs al cap de 15, la noia - encara amb la jaqueta, gorro i bufanda -marxa de la sala. Mitja hora després, acaba la peli i la noia no ha tornat. Resumin, arriben 1h tard, la noia veu 20 minuts, marxa i deixa al 'pariente' sol veient la peli...Si algú ho enten que m'ho expliqui...

L'ultima, digem... 'costum' que no acabo d'entendre és purament higiènica. Vaig regularment al gimnàs i el que més em sorpren és que MOLTA gent no es dutxa després de fer esport. Si, si, heu entès bé, la penya no es dutxa! A mi m'és igual si després van a casa i es fiquen directament a la dutxa. No és normal que si al carrer estem a -1ºC o -2ºC, la gent marxi 'tal cual' suada només posant-se la jaqueta a sobre, en el cas dels més 'nets'. Altres, fins i tot, es canvien la roba d'esport i es posen la roba de carrer. Però el que entenc encara menys és els 'pavos' que es dutxen amb els calçotets o inclús amb banyador. Si, si, altre vegada heu llegit bé. A més haig de dir que les dutxes son individuals - i us preguntareu, si són individuals com se que es dutxen amb roba, doncs per que quan surten porten la roba tota txopa. No ho entenc.


Com s'aprecien i es respecten les costums que tens a casa quan ets lluny. Encara que moltes costums britàniques es podrien també adaptar a casa nostra, però això ho deixaré per un altre post.

Mediterraneamente 2

Como ya expliqué, en la asignatura de 'Live Project' trabajamos con una empresa real, en nuestro caso el 'Edinburgh International Book Festival' - EIBF, para los amigos. Pues bien, el lunes de la semana pasada, a las 9 de la mañana, quedamos con los del Festival para conocernos y saber qué querían de nosotros exactamente.

Aquí empieza el 'show'...

Viernes 22. 2 de la tarde. Hago lo que yo suponía una pregunta inocente y de predecible respuesta 'What time do we meet on Monday?'. De repente, me golpea como una bofetada con la mano abierta en toda la cara a 50 grados bajo cero la respuesta de la alemana 'a las 8:15'. Mientras en mi cabeza resonaba un 'ESTÁS FLIPAAAAAAANDOOOO!!!', mis labios preguntaban - más por cortesía que por otra cosa - 'Pero no vienen a las 9?' 'Yes' 'Tenemos algo que hacer antes?' 'No'. Aún intentando ordenar mis ideas después de no entender nada me voy para casa enviándole un sms a Paula preguntándole sobre lo que había pasado, a lo que ella responde 'jajajajajaja están locos! yo ya te aviso que voy a perder unos cuantos buses!!'.

Lunes 25. 8:30 de la mañana. A pesar de tener la intención de aparecer sobre las 8:45, mi subconsciente me juega una mala pasada y a las 8:30 estoy entrando por la puerta de la uni. Cinco minutos después llega Paula.

AVISO - lo que viene a continuación no es ninguna exageración, es lo que realmente pasó.

El panorama que nos encontramos Paula y yo al llegar era aterrador. La Scottish era la única que se salvaba de los 3 porque tiene 39años e iba vestida como tal. El polaco, llevaba traje y corbata, indescriptible como le quedaba eso con un gorro de LANA de color lila/violeta - o como queráis llamarle. La alemana llevaba falda negra camisa blanca y chaleco negro - según Paula 'sólo le falta la pajarita y parece una camarera'. Claramente, Paula y yo íbamos normales, lo único que nos 'igualaba' a ellos era que yo llevaba un polo negro y ella una camiseta oscura. En fin...

Con esta estampa nos fuimos a la sala de reuniones que teníamos reservada para ir dejando nuestras cosas. La sala resultó ser un cubículo donde había una mesa cuadrada con 7 sillas. Empieza el 'baile'. La alemana se da cuenta que necesitamos 2 sillas más, el polaco muy caballeroso va a buscarlas. Cuando el polaco entra en la sala con dos sillas más, salta la alemana con su 'salero' y oportunismo, y dice 'pero...estas sillas no son iguales que las que hay aquí' a lo que el polaco responde 'pues, sí, es verdad, y ahora que hacemos?'. Entonces fue cuando sus caras se transformaron se empezaron a poner nerviosos y les salió a ambos un letrero del culo con la palabra CRISIS. Yo no podía creerme que estuvieran hablando en serio. Estaban teniendo una crisis de existencia por unas putas sillas!!!! Al rescate salió Paula 'Seriously, is not a big deal!!!'. Menos mal que intervino que sino me veo haciéndoles el boca a boca a esos dos. Una vez resuelta esta crisis, como no, surge otra. 'Es correcto tener cafés (del Starbucks) en una reunión?' pregunta el polaco, la alemana rauda y veloz, suelta 'a lo mejor no, sería mejor agua, no?'. Menos mal que Paula, debajo de su ropa 'casual' llevaba el traje de bombera 'no creo que pase nada, además el Starbucks está en la uni y nosotros estamos en la uni, tranquilos'. A las 9 en punto aparecen los responsables del festival, una mujer de unos 50 largos vestida lo mas normal del mundo para su edad y un hombre de unos 40 largos, puede que 50, con un traje simple y sin corbata y dos o tres botones de la camisa abiertos. O sea, que al final ellos han venido lo más informal posible, y los 'pros' de mi grupo de punta en blanco.

Lo único positivo es que Paula y yo estamos camelando a la Scottish para que se venga al lado oscuro de la Fuerza, y creo que lo estamos consiguiendo. Los otros dos son otro mundo, los damos por perdidos.

Mediterraneamente

Inflexibles, cuadriculados, formales, prudentes, lineales...no, no estoy hablando sólo de los Británicos, hablo de todos esos 'pueblos' que no tocan ni por asomo el mar Mediterráneo. Ingleses, alemanes, polacos (los de verdad), parte de los franceses, escoceses (en menos medida pero también), etc.

Os pongo en situación...

Asignatura del 2º semestre - 'Live Project' - que trata de trabajar en equipos - aleatoriamente escogidos - con una empresa real que te plantea un problema que le ha surgido. Entonces, cada grupo con su empresa, debemos presentar en abril una propuesta de proyecto para solucionar dicho problema. A mi grupo nos ha tocado el festival internacional del libro de Edimburgo, que quiere hacer una especie de fiesta literaria cada noche durante el festival. El equipo, está compuesto por una 'Scottish', un polaco, una alemana, Paula (Castellón) y yo. Hasta aqui, todo bién.

El día que distribuyeron los equipos, la profesora nos pone a hacer tonterias varias - como hacer un puente de papel a cambio de 'chucherias' - según ella para 'afianzar el equipo y conocernos', durante 5h. En un intento de amenizar el tema, se me ocurre hacer una broma a mi equipo, y digo 'pues podrian habernos dado los equipos, y luego irnos a hacer un café para conocernos, en lugar de hacer esto, no?'. Paula me hace una sonrisa de complicidad como diciendo '¡eso, eso!!!!', el polaco me mira con cara de '¿que dices?', la scottish esboza una sonrisa de pena...'pobrecillo no sabe lo que dice' y a la alemana no le da tiempo a mirarme porque casi le da un "jamacuco". Empezamos bién.

El balance de la primera semana - aún no hemos quedado con los del festival para saber qué quieren exactamente - se salda con 3 dias de reuniones de más de 3h cada una, total para preparar unas preguntas para la empresa y así poder empezar con el proyecto. Como ya he comentado antes, no saben improvisar, tienen que tenerlo todo bajo control y planeado. Pues bién, en la ultima reunión del viernes cuando ya llevábamos 2h y 'pico' sin hacer gran cosa - eso es lo que realmente 'jode', que son muy cuadriculados, pero efectivos CERO - propongo que las preguntas que teníamos, las lleváramos todos y fuéramos aleatoriamente preguntando la que creyéramos conveniente, según fuera la reunión. Después de que los servicios sanitarios atendieran a la alemana y Paula y yo aplicaramos los primeros auxilios a los otros 2, se desestima mi propuesta y dedicamos 1h más para distribuir las preguntas...

De verdad, seremos menos eficientes pero los mediterráneos somos más efectivos por Dios!!!Si esque lo tienen que tener TODO planeado. Una inglesa ha invitado a Esther a su cumpleaños...el 10 de Julio!!!!!!!!!!!!! Si esta gente viese que el viernes aún estamos planeando el cumpleaños del sábado...les da algo!!

Pues nada, que los de mi grupo - excepto Paula que es mi única aliada, GRACIAS - estan planeando quedar de lunes a jueves cada semana...esperemos que no lo consigan por nuestro bién físico, mental y de las relaciones diplomáticas entre paises...

Hoy más que nunca, como canta Serrat, me siento orgulloso de haber 'nacido en el Mediterráneo'.

PROU!

Des que vaig arribar a BCN he viscut situacions plenes de ràbia i odi desmesurats i il·lògics, en primera i/o tercera persona.

Què he vist? Doncs, un pobre home que amb prou feines s'aguantava dret al metro davant dels ulls de la resta del vagó, i quant vaig a la mare de dos nens que estaven de genolls a terra jugant a sobre de dos seients i li dic si pot deixar que l'home segui, ella - perdonant-me la vida - em diu ''els meus fills també tenen dret a utilitzar un seient, eh?'', i la resta seguia mirant-s'ho...perfecte! Dos cotxes, que gairebé tenen un accident - perquè TOTS DOS van fer una imprudència - els  seus conductors surten dels vehicles i arriben a les mans. Una noia amb la moto per sobre l'acera durant uns 200m per no haver d'esperar un semàfor. Diverses dones i homes intentant passar per davant meu a la cua del mercat, súper, forn... Nens i nenes, rient-se de gent gran fent-los burla. Dos homes passejant pel carrer, dient ''jo, la cambra de gas, la utilitzaria amb tots aquests ecologistes que no paren de tocar els collons''. Veig les noticies i el 90% són tragèdies arreu del món. 

Què he viscut? Ahir, al cine, mentre l'Esther i jo veiem tranquil·lament la pel·licula AVATAR, la noia del davant es gira de sobte i li diu a l'Esther ''quieres parar ya de moverme el asiento, o te parto la cara?", l'Esther que ni estava tocant el seient, perplexa, li diu "yo no he sido". A partir d'aqui la conversa va anar així:

Noia: Ya te he avisado varias veces.

Iban: A lo mejor he sido yo porque tengo las piernas crizadas aunque no llego a tocar tu asiento, ni ella tampoco.

Noia: Pues a tí tambien te partiré la cara!

La noia es gira, s'asseu, i jo amb la cara de no entendre res i menys les amenaces de la noia i sense voler (evitar-ho) li donc un petit cop al seu seient. 

Noia: Vamos fuera! y te parto la cara gilipollas!

Iban: Va, sientate que no me dejas ver la peli.

Es torna a seure. Altre cop, m'agafa una 'rampa' a la cama - aquesta més forta - i li donc un cop al seu seient. S'aixeca, dona tota la volta fins al meu costat.

Noia: Vamos fuera! Vamos fuera! Que te partiré la cara gilipollas!

Iban: Vale, ahora que te has levantado vuelve a sentarte que aqui tampoco me dejas ver la peli.

Tota ofesa s'entorna al seu seient. Acaba la pel·licula, em poso de peu.

Iban: Por cierto, no eres nadie para amenazar a la gente de que le vas a partir la cara.

Noia (sense cridar com abans, suposo que no comptava en que jo medis 1'80 i que l'Esther fes 1'65 i que ella no arribés ni als 160cm) Esque no parabais.

Esther: Han pasado 2 personas al lavabo de nuestra fila, ha sido eso lo que ha movido tu asiento.

Noia: Pero él (per mi) tambien me ha amenazado. 

Iban: Yo? que te he dicho?

Noia: eh..eh..eh..Da igual! Habeis estado tocando los cojones todo el rato (aquí tornava a cridar com una verdulera)

Esther: Va Iban marxem. (es gira a la noia) I tú menos gritar y más follar!! Que te echen un polvo a ver si te relajas guapa!

Noia: (aplaudin) Muy bien! viva la educación!

Iban: Tú? Tú hablas de educación cuando nos has amenazado de partirnos la cara? Tu vida es muy triste si tienes que ir partiendo la cara a la gente por algo que pasa en el cine...

Dit això vam sortir de la sala i ella es va quedar 'refunfunyant' al seu seient.

Que la culpa de la rabia, odi i excitació de la gent la tingui, com sempre, la crisi, jo no m'ho crec. La humanitat en general s'ha submergit en un cercle d'egoïsme pur. El que ens passa a cadascú és sempre culpa dels altres, de la crisi, d'una infància dura, de la falta d'educació, de l'entorn social, dels polítics, dels amics, dels enemics, de la familia... Bullshit!

TOTS som amos del que hem fet, fem i farem en un futur i el que determinarà si una decisió és o no bona és l'optica en que ho mirem. Si davant d'una situació negativa intentem aprendre ens en sortirem, però si només volem llepar-nos les ferides i fer que els demés vegin 'lo malement que estic' és quan acumulem la rabia i l'odi desmesurats i innecessàris en situacions on no val la pena.

En fi, hauriem de parar-nos un moment i pensar en la nostra situació actual, i segurament si fem una reflexió sincera del que tenim veurem que en el fons, nosaltres ens hi hem ficat i nosaltres en podrem sortir.

People, please, Relax! TAKE IT EASY! 

Salut, Pau i Amor!