Paciència

Des d'aquest blog, m'agradaria denunciar - sota el meu punt de vista - una injustícia que s'està fent amb un jugador en concret del Barça. No des de 'l'entorn' de Madrid, sinó des del mateix 'entorn' barcelonista. Els mitjans de comunicació en aquest cas - cosa estranya en ells - n'estan al marge també. Abans que res voldria dir, que des de sempre m'ha semblat molt injust criticar qualsevol jugador de l'equip del teu cor. Mentre porti els teus colors, se l'ha de recolzar. Tant si juga com els àngels com si cada vegada que juga li surt un mal partit - que en això hi té molt a veure l'objectivitat amb la que es miri el partit. Aquesta és la meva filosofia, però no gens  tradicional en l'aficionat blaugrana, un animal atípic i difícil d'entendre.

Malgrat els títols aconseguits en els darrers 2 anys amb Guardiola al capdavant i amb una política absoluta de 75-80% cantera i 20-25% 'cartera', no és gens fàcil fer el salt al primer equip del Barça. Però clar, com que hi han hagut últimament dos jugadors - Pedro i Busquets - de la pedrera que han sortit bé a la primera, han de sortir bé tots a la primera. Perdoneu-me, però el futbol des del meu punt de vista no funciona així. Si heu tingut la sort de practicar i estimar com jo faig aquest esport, estareu d'acord amb mi en que el futbol no té ni memòria ni paciència. Menys mal, que hi han entrenadors que tenen paciència, visió i, sobretot, memòria alhora de mirar als jugadors del futur. Si no hi esteu d'acord, aquí us poso alguns exemples.

Puyol: (Actualment un dels millors centrals del món) La temporada 1998-1999, ell tenia 21anys. Si no arriba a ser per un entrenador holandès com Louis Van Gaal, se l'hagués traspassat sense miraments al Málaga.

Piqué: (Actualment el central més complert del món) A la temporada 2007-2008, amb 21anys és suplent amb pocs minuts que li donava Sir Alex Ferguson al Manchester United. La temporada següent fa el fitxatge de la seva vida pel Barça. Però amb 21 anys només el coneixien a Barcelona, Manchester i Zaragoza.

Xavi: (El que ara mateix es mereix més que ningú la pilota d'or) No va mig-explotar fins l'era Rijkaard amb 26 o 27anys però quan de debò s'ha donat a conèixer al món sencer és a partir dels 28 anys. Abans, se sentia el típic 'run-run', que si no té cos, que si no té visió, que si és massa horitzontal, que si no té valor per anar endavant...oi que no és tant dolent ara? Tampoc ho era abans però era jove, si.

Iniesta: (Tampoc necessita presentació, per a mi, pilota de plata) Fins fa poc era el 'suplent de luxe', però tampoc jugava tot el que ara es mereix. Fins i tot la temporada passada se sentia que era massa fràgil - igual que Messi fa dues temporades. A part de la preparació física adient, és necessària la sort, hi ha temporades que la tens i n'hi ha que no. Oi que ara mateix ningú no li troba gairebé cap contra a l'Iniesta?

L'Ibrahimovic amb 21 anys estava a l'Ajax sense pena ni glòria, era solament un davanter molt alt que apuntava maneres, però no era un ídol. El gran Eto'o amb 21 anys, també, acabava de fitxar pel Mallorca, havia passat pel Madrid i Espanyol sense pena ni glòria, i començava a despuntar com a golejador potent. Però tampoc era ningú. Per últim i acabar amb els grans davanters europeus, Villa amb 21 anys ascendeix i debuta amb el primer equip de l'Sporting de Gijón a Segona Divisió. Com els seus altres dos col·legues de professió apuntaven maneres però cap equip 'gran' es va arriscar a fitxar-los.

Doncs avui, 20 de Desembre de 2010, a can Barça s'ha renovat un petit nano que apuntava maneres de petit -i malgrat els hi pesi a molts, segueix fent-ho - fins al 2015. Bojan té 20 anys i l'únic pecat que ha comès és haver debutat massa jove al Barça. Si ell ara estigués jugant regularment amb el Barça B a Segona Divisió, en algun equip de Primera o a Anglaterra o a Italia, França, Holanda, etc. s'estaria inflant a fer gols. Però clar, va debutar amb 16 anys al Barça, va ficar grans gols i la gent es pensava que tenia que ser així tota la vida. 

Jo aposto per Bojan. Primer, perquè és jugador del Barça. Segon, és molt jove té 20 anys i, mínim 12-13 anys per endavant. I tercer, ja els agradaria a Ibra, Villa, Henry, Eto'o o Piqué, que algú hagués apostant tant per ells a l'edat de 'Lo Petit'. Deixeu-li temps, com a mínim per justícia. Igual que l'han tingut Xavi o Iniesta que han estat al primer equip del Barça entre 6 i 8 anys, acusant-los de que no tenien ni força ni cos per jugar al Barça, abans d'arrencar aplaudiments del Camp Nou, i ara són ídols. I el que digui que és que no marca gols, que miri els números d'Eto'o (40 partits 10 gols) o Ibra (33 partits 8 gols) amb un any més que Bojan, i els números de 'Lo Petit' en comparació amb els partits que ha jugat.

Economy class

Després d'uns dies - mesos - plens d'estres, mal rollos a la feina - que ja he deixat -, i d'estudi a contra rellotge pels exàmens, ja sóc a casa per nadal - tinc la temptació molt gran de dir 'com els torrons', però no ho faré. Aquest no serà un post per relatar cap de les cinc-mil dos-centes trenta-vuit històries que tinc per explicar. No. Aquest és un post només informatiu.

Com ja he dit tinc unes quantes històries que m'agradaria compartir, i ho faré. Però, com sempre he fet abans d'escriure cap post, repasso tots els que ja he escrit, i me n'he adonat d'una cosa, el 99% són sobre Edimburg. D'acord, sí, un blog ha d'anar sobre les experiències que algú està vivint en el moment. Però m'agradaria escriure sobre moltes altres coses, com idees, pensaments - que no són el mateix -, curiositats, coses divertides, coses serioses, una mica de tot vaja. Vull fer un blog sobre la meva vida, no només Edimburg. Per tant, he decidit rebatejar el nom del blog.

Després de donar-li unes voltes, li he trobat un nom que m'agrada. No heu sentit mai l'expressió de que la vida és un llarg viatge? Doncs ara que està de moda això dels avions - més per raons externes a les companyies aèries, cosa rara -, he volgut seguir en l'àmbit del turisme que és en realitat 'el meu món'. Per tant, el nou nom del blog serà Economy Class. Crec que és un nom molt adient, ja que si la vida és un viatge - en el meu cas - crec que l'estic fent en classe Turista (Economy Class), no per que tingui més o menys diners, sinó per elecció pròpia. Tant els de Bussiness o First Class com els d'Economy Class arribarem alhora i la destinació serà la mateixa. La diferència, per a mi, és que a la Economy Class ens ho passarem millor - menys luxes -, però riurem més!!!

Bé, no se que en penseu. Jo crec que m'ha quedat bastant bé. Ara ja us puc dir la veritat de perquè canvio el nom del blog, doncs perquè m'ha donat la gana, però si només escrivia això el post quedava molt pobre!!jeje

------------------------------------------------------------------------------------------------

Después de unos días - meses - llenos de estrés, malos rollos en el trabajo - que ya he dejado -, y de estudio a contra reloj para los exámenes, ya he vuelto a casa por navidad - tengo la tentación muy grande de decir 'como los turrones', pero no lo haré. Éste no será un post para relatar ninguna de las cinco mil doscientas treinta y ocho historias que tengo que contar. No. Este es un post meramente informativo.

Como ya he dicho, tengo unas cuantas historias que me gustaría compartir, y lo haré. Pero, como siempre hago antes de escribir ningún post, repaso todos los que ya he escrito y me he dado cuenta de una cosa, el 99% son sobre Edimburgo. De acuerdo, sí, un blog debe ir sobre las experiencias que alguien esta viviendo en el momento. Pero me gustaría escribir sobre muchas otras cosas, como ideas, pensamientos - que no son lo mismo -, curiosidades, cosas divertidas, cosas serias, un poco de todo vaya. Quiero hacer un blog sobre mi vida, no sólo Edimburgo. Por lo tanto, he decidido rebautizar el nombre del blog.

Después de darle unas vueltas, he encontrado un nombre que me gusta. No habéis oído nunca la expresión de que la vida es un largo viaje? Pues, ahora que está de moda lo de los aviones - más por razones externas a las compañías aéreas, cosa rara -, he querido seguir en el ámbito del turismo que es en realidad 'mi mundo'. Por tanto, el nuevo nombre del blog será Economy Class. Creo que es un nombre muy adecuado, ya que si la vida es un viaje - en mi caso - creo que lo estoy haciendo en clase Turista (Economy Class), no por que tenga más o menos dinero, sino por elección propia. Tanto los de Business o First Class como los de Economy Class llegaremos a la vez y al mismo destino. La diferencia, para mí, es que en Economy Class nos lo pasaremos mejor - menos lujos - pero reímos más!!!

Bueno, no se que pensáis. Yo creo que me ha quedado bastante bien. Ahora ya os puedo decir la verdad de porque cambio el nombre del blog, pues porque me ha dado la gana, pero si sólo escribía esto, el post quedaba muy pobre! Jeje

I Love Football!!

Desde el día en el que me enteré del resultado del sorteo de grupos de la fase previa al Europeo 2012, lo tuve muy claro. El partido entre Escocia y España lo tengo que ver. Las razones por las que me interesaba más este partido que ningún otro del grupo son bastante obvias, no? Pues eso. La primera opción fue conseguir entradas para verlo en directo, en el mismo Hampden Park. Con la gente de aquí nos pusimos a buscar entradas, sabíamos que la misión era casi imposible, pero aún así lo intentamos. Página web de la federación española de futbol...nada, sólo paquetes cerrados, Viaje + Entradas. Página web de la federación escocesa...menos aún, teníamos que ser abonados para si quiera tener ínfimas probabilidades de entrar en un sorteo para conseguir una entrada. Tambien probamos canales, digamos, no tan bien vistos. Nada de nada.

Estaba claro que si para Escocia ya era importante y atractivo que viniera la campeona de Europa, se acabaron de j***r nuestras posibilidades cuando España ganó el Mundial. Gracias. Lo mejor era que nos fuéramos haciendo a la idea que tendríamos que ver el partido en un pub. Sin embargo, por razones que sólo alguien que ha vivido fuera podrá entender - entre otras -, buscábamos algún sitio donde fuéramos lo más 'minoría' posible - y si podíamos ser los únicos a favor de España, mejor. Seguro que pensareis no será difícil estás en Escocia, pues si sumas que a la mayoría de los escoceses el fútbol les da bastante igual, que hay una cantidad importante de españoles en Edimburgo y que había un puente de 4 días de fiesta en España, la misión de buscar un pub sin españoles era casi imposible - otra vez. Pero como quien la sigue la consigue, encontramos uno. Gracias Paula & Bea.

A partir de aquí relataré los hechos que hicieron que este partido, ya de por sí atractivo para los que vivimos en Escocia, la mejor experiencia que he vivido en el fútbol - como aficionado, claro está.

Sobre las 19:50 (hora local) llegamos al pub Paula, Bea, dos amigas de Bea, Romain (francés, aficionado al fútbol), Hugo (francés, lo que le va es el rugby), Matt (inglés, que se había jugado dinero a favor de España) y yo. Del sitio, no mucho que decir, típico pub británico, pequeño, 'acogedor' y con 5 TVs - nunca en la vida veréis un lugar tan pequeño con tantas teles. En tres de ellas podríamos ver el Escocia vs España, en una el England vs Montenegro y el la última el Slovakia vs Republic of Ireland. Para un fanático del fútbol como yo, que no había podido ver ningún partido desde el Barça - Hércules - del que no tengo buen recuerdo -, aquello era el paraíso. Nada más entrar buscamos sitios para sentarnos, pero no lo conseguimos. Para nuestra sorpresa, en cinco minutos el pub se llenó de tal manera que eso parecía una discoteca un sábado noche con entrada y bebidas gratis. 

Salen los dos equipos al campo, como manda el protocolo suena primero el himno de la selección visitante. Todo el mundo comentando la jugada... (nosotros) que si a Ramos algún día le va a coger torticulis de tanto mirar arriba, (ellos) esperemos que Miller esté hoy inspirado porque no vamos a tener muchas opciones, etc. De repente, justo cuando acaba el himno - iletrado - español, se hace el silencio. Suena el himno escocés, al mismo tiempo que todo el bar arranca con la letra y entonación, simplemente increíble. Acaba el himno y un rugido de gritos de ánimo a su equipo e intimidatorios hacia el contrario invaden cada rincón. Les da igual que haya kilómetros y un televisor de distancia, ellos rugen.

Se hace el silencio. El partido va a empezar. Saca España, hacen 4 o 5 pases entre ellos, pero de repente roba Escocia. Los 'supporters' en ese pub empiezan a aplaudir y gritar como locos, parecía que hubiesen marcado un gol. Yo iluso de mi, pensé que Montenegro le había marcado a Inglaterra, rápidamente comprobé que ese ruido ensordecedor se debía a que habían robado el balón. Impresionante. La primera parte se desarrolló entre gritos y aplausos, por cosas tan sencillas como forzar un fuera de banda a favor, robar un balón o tirarse al suelo - robaran o no el balón. Ya ni puedo explicar lo que se podía oír y sentir cuando se acercaban mínimamente a la portería de Casillas.

Minuto 43 de partido, el árbitro pita penalti a favor de España. Después de haber estado gritando y cantando como locos toda la primera parte, me esperaba lo peor, que empezasen a tirar cosas contra la tele o destrozar el bar. Pero no, en eso son más civilizados que en España. Allí nos quejamos, insultamos al árbitro y toda su familia antes de ver la repetición, y si se demuestra que estamos equivocados, salimos con el sí, esta sí pero antes ha habido no se qué y no lo ha pitado... y el que diga que no se engaña a sí mismo. Después de ver la repetición algunos había que no parecían convencidos, pero eso ya daba igual, lo importante en ese momento era hacer fuerza para que fallase Villa. Otra vez gritos aún más fuertes si cabe, para descentrar al contrario - sí, sí...a través de la tele. Gol de Villa y media parte. Esto sólo había hecho que empezar.

Empieza la segunda parte y entre gritos, aplausos y mucho ruido, marca Iniesta, 0-2. El ambiente pasó de ser de final del Mundial a final de la Eurocopa. Pero cuando nuestros tímpanos se estaban recuperando un poco, gol de Escocia. Saltos y abrazos envueltos por un ruido ensordecedor era el panorama que observábamos perplejos, no por el resultado, sino por la manera de celebrar el 1-2. En medio del desconcierto - por parte nuestra por supuesto -, llega el gol en propia puerta de Piqué. Eso fue la locura, los gritos, los saltos y los abrazos se multiplicaron por 10, parecía que de ese gol dependían vidas enteras, indescriptible. Me dieron ganas de saltar y gritar con ellos. Pero lo único que hice fue aplaudir y reírme como nunca cuando empezaron a corear el nombre de Piqué. Tronchancte, y eso que para mi Piquenbauer es uno de los dos mejores centrales del Mundo en este momento, pero la situación era para vivirla, sinceramente.

Un clima de tensión, rugidos y empuje siguieron hasta el final del partido, incluso con el definitivo 2-3 de Llorente. Cuando el árbitro pitó el final, se produjo lo que más me gustó. En lugar de quejarse como hacemos nosotros cuando nuestro equipo pierde, de despotricar contra casi todos nuestros jugadores, contra el árbitro o poner caras largas, ellos arrancaron con un sonoro aplauso, dando las gracias a su equipo y reconociendo el esfuerzo del rival. 

Sin lugar a dudas una experiencia para vivir. En ese pub no habrían más de 30 o 40 personas, y su selección perdió 2-3, pero se hubieran merendado a cualquier grupo de seguidores de 'La Roja' por muchos que fueran.

I Love Football!!!!!!!!!!!!

Año I

Hoy es un día especial. Hoy hace exactamente un año que empezó nuestro periplo por tierras escocesas. El viernes 4 de setiembre de 2009 por la tarde, nos despedíamos de nuestras familias para empezar una experiencia que prometía ser corta - pensábamos en 1 año o año y medio como máximo - pero sobretodo ilusionante, muy ilusionante. Pocas veces habíamos estado tan 'contentos' de dejar nuestras casas para coger un vuelo sin fecha en el billete de vuelta.

Al poco de llegar conocimos en la universidad a dos chicas de Villarreal y Castellón o Castellón y Villarreal, que nos abrieron las puertas a un grupo de gente acogedor y estimulante. Acogedor porque en él también habían un par de murcianos, otro de Villarreal, una madrileña, una asturiana, una eivissenca y un lleidetà que nos hacían más pasable la distancia de casa, y estimulante por el gran numero de 'extranjeros' - comunitarios o no - que nos obligaba a mejorar el idioma y no acomodarnos - que hay muchos que vienen a aprender inglés pero sólo rodeados de españoles, como muchos que conocimos cuando trabajamos en Murrayfield, pero éste, es otro tema. Eso hizo nuestra adaptación mucho más agradable y rápida.

Durante este año, han pasado muchas cosas, algunas muy buenas, otras no tanto, pero podemos decir que siempre ha habido algo positivo en todo lo que nos ha pasado. La universidad nos ha ido sorprendentemente bien, las nuevas amistades valen mucho la pena, el trabajo es duro pero compensa por la gran mejoría en el inglés y el buen rollo que hay entre los compañeros, que algunos de ellos en pocos meses ya son amigos. El peor momento quizás ha sido el mes de Julio. Mucho trabajo, poca diversión. Pero como ya he dicho, el buen 'rollo' en el hotel ha compensado un poco la desesperación que la monotonía - del trabajo a casa y de casa al trabajo - nos producía.

El año ha pasado volando y por eso nos gustaría dar las gracias a todos los que han estado cerca (Edinburgh Team) y los que han estado con nosotros desde la distancia (Family & BCN friends). 

Sólo me gustaría añadir una cosa para todos los de Edinburgh. Abrocharos el cinturón que éste año promete!

GRACIAS A TODOS.

Highlands

Per fi, després de 2 mesos i mig hi ha alguna cosa que explicar. No és que ens haguem avorrit, però si que se'ns havia creat una rutina massa monòtona - de casa a la feina i de la feina a casa, sense gaire cosa que explicar. Per sort, tot això va canviar el passat divendres 23 de juliol, quan ens vam assabentar que dilluns i dimarts d'aquesta setmana teniem festa a la feina i que dimecres entràvem a treballar a les 18h, se'ns va encendre la llum i com que diumenge treballàvem de 8 a 13h, ho vam veure clar, aquesta era la nostra.

El mateix divendres a la tarda-nit ens vam muntar, planificar i reservar una escapada de tres dies a les Highlands escoceses, marxant diumenge a la 13h i tornant el dimecres a les 14h. Tot amb cotxe llogat - si, conduint per l'altre cantó.

Amb tot llest, diumenge al matí enfilem el camí de la feina amb les coses justes i necessàries per acabar de treballar i anar cap a l'aeroport per agafar el cotxe de lloguer - l'aeroport era l'únic lloc on el podíem agafar en diumenge més tard de les 12h del migdia. Les 5 hores de feina - amb 342 persones que havien d'esmorzar - se'ns van fer eternes. Semblava que el rellotge anés enrere enlloc d'avançar. Finalment a la una en punt, 'fitxem' i sortim 'pitant'. 

Un cop a l'aeroport i amb tots els tràmits fets per tal de tenir el cotxe - inclús després de passar vergonya havent d'ensenyar el meu carnet de conduir en format póster desplegable i fet d'un material difícil d'identificar - ens dirigim ràpidament cap a la plaça de parking indicada, i allà a la número 73 reposava ple de gasolina l'Skoda Fabia que haviem llogat. Senzill però perfecte pel que el volíem. 

Em dirigeixo tot emocionat cap al cotxe amb unes ganes mortals de conduir... i mentre m'estic acostant me'n adono que estic anant cap al costat de l'acompanyant...llavors, amb una agilitat mental suprema, faig veure que m'estic mirant el cotxe, dono la volta... i ara si, entro en el seient del conductor. Bfff! Serà molt dur això. Un cop comprovats tots els botons, retrovisors i seients, i havent provat un parell de vegades les marxes, poso en marxa el cotxe. Anem a posar primera a veure que tal. Però un acte reflex va portar la meva mà dreta a estampar-se contra la porta - PAM! En el curt trajecte de 20segons des de la plaça de parking fins la sortida, aquesta acció es va repetir unes 3 o 4 vegades. Ufff!! que patirem!! Però per art de màgia, un cop sortit del parking tot va anar com la seda - semblava que ho hagués fet tota la vida això de conduir per l'altre costat. La primera hora i mitja, per això, tenia tot el cos agarrotat, tens i la meva ment només feia que pensar - esquerra, esquerra, esquerra. Però un cop t'hi acostumes tot és exactament igual que conduir pel costat normal. 

La primera parada del nostre mini-viatge va ser Inverness - capital de les Highlands i ciutat on acaba el famós Llac Ness. Després d'unes 3h conduint arribem al B&B (Bed & Breakfast) Tamarue. Una dona de mitjana edat, ens dona la benvinguda, ens ensenya la nostra habitació  i ens explica que hi han dues opcions d'esmorzar, el cooked - ous, bacon, bolets, salsitxes i tomaquet rostit - i el continental - croisant, torrades, mantega i melmelades. Òbviament l'Esther va agafar la segona opció, jo per contra la primera. 


El matí següent el vam passar a Inverness fent turisme i visitant el castell. La veritat és una ciutat-poble no gaire gran que es pot veure en un parell d'hores. Cap al migdia va començar a ploure - gens estrany per aquestes latituds -, i vam pensar en buscar algun lloc per dinar. Mentre sondejàvem els restaurants del poble, un NO M'HO PUC CREURE amb un tò d'indignació abismal, va sortir de la boca de l'Esther. Vaig trigar uns 30segons o un minut en adonar-me del perquè del seu 'disgust', però quan vaig veure el cartell de PRIMARK, ho vaig entendre tot. Que un poble que no arriba ni a un quart d'habitants d'Hospitalet tingui Primark i Edinburgh que és la capital d'Escòcia no, era inconcebible per ella. És com si Madrid o Barcelona no tinguessin El Corte Inglés - no és comparable perquè la roba del Primark és MOLT més barata. Per mi, era una anècdota graciosa del viatge, per a ella era un tema per dur a Tribunal Suprem de Justicia d'Escòcia. 


Després de dinar en un Pizza Exprés - curiosament només uns calamars a la romana i una amanida cadascú - vam seguir el nostre viatge. Loch Ness, Urquhart Castle i Eilian Donan Castle serien les següents parades abans d'arribar al segon B&B. El B&B Eilian A Cheo era una petita caseta amb vistes al Castell d'Eilian Donan i al llac. La dona que ens va rebre va seguir el mateix ritual que la del primer, amb una excepció ens va dir que l'esmorzar s'acabava a les 8:30.


Dimarts al matí ens vam despertar a les 7:45, vam esmorzar - gairebé sobre la botzina - i vam enfilar el camí cap a la Illa de Skye. De l'illa vam visitar Portree i Broadfort dos dels poblets més 'coneguts'. Els paisatges, els pobles, la gent, tot molt agradable i molt maco. Si no fos per la pluja intermitent - quan dic intermitent vull dir, de més fort a més fluix - tot hagués estat encara més perfecte. Després de dinar vam agafar el cotxe i ens vam dirigir cap a l'ultima parada del viatge, Fort Augustus.


Una hora i quart després de dinar i deixar l'Illa de Skye vam arribar al B&B The Holt a Fort Augustus, un poblet molt, molt petit situat al principi del Loch Ness. Com podeu imaginar la visita al poble no va durar gaire, a les sis de la tarda ja estàvem asseguts en un restaurant per sopar - és el que té esmorzar a les 8:30. 


Malauradament, dimecres va arribar i amb la depressió que comporta la fi d'uns dies genials de relax i natura, vam fer les maletes de tornada cap a Edinburgh. L'única preocupació que ens quedava, a part d'entregar el cotxe a l'hora indicada - 14:30 -, era arribar amb el dipòsit de benzina buit - les condicions del lloguer eren que ens donaven el cotxe ple però l'havíem de tornar buit, ja que no ens pagarien res per la benzina. Per sort, no els hi vam regalar res, només entrar a l'aeroport la senyal de 'reserva' es va encendre. Una escapada genial, un cotxe senzill però perfecte i acompanyats l'un de l'altre, que més es pot demanar?