Highlands

Per fi, després de 2 mesos i mig hi ha alguna cosa que explicar. No és que ens haguem avorrit, però si que se'ns havia creat una rutina massa monòtona - de casa a la feina i de la feina a casa, sense gaire cosa que explicar. Per sort, tot això va canviar el passat divendres 23 de juliol, quan ens vam assabentar que dilluns i dimarts d'aquesta setmana teniem festa a la feina i que dimecres entràvem a treballar a les 18h, se'ns va encendre la llum i com que diumenge treballàvem de 8 a 13h, ho vam veure clar, aquesta era la nostra.

El mateix divendres a la tarda-nit ens vam muntar, planificar i reservar una escapada de tres dies a les Highlands escoceses, marxant diumenge a la 13h i tornant el dimecres a les 14h. Tot amb cotxe llogat - si, conduint per l'altre cantó.

Amb tot llest, diumenge al matí enfilem el camí de la feina amb les coses justes i necessàries per acabar de treballar i anar cap a l'aeroport per agafar el cotxe de lloguer - l'aeroport era l'únic lloc on el podíem agafar en diumenge més tard de les 12h del migdia. Les 5 hores de feina - amb 342 persones que havien d'esmorzar - se'ns van fer eternes. Semblava que el rellotge anés enrere enlloc d'avançar. Finalment a la una en punt, 'fitxem' i sortim 'pitant'. 

Un cop a l'aeroport i amb tots els tràmits fets per tal de tenir el cotxe - inclús després de passar vergonya havent d'ensenyar el meu carnet de conduir en format póster desplegable i fet d'un material difícil d'identificar - ens dirigim ràpidament cap a la plaça de parking indicada, i allà a la número 73 reposava ple de gasolina l'Skoda Fabia que haviem llogat. Senzill però perfecte pel que el volíem. 

Em dirigeixo tot emocionat cap al cotxe amb unes ganes mortals de conduir... i mentre m'estic acostant me'n adono que estic anant cap al costat de l'acompanyant...llavors, amb una agilitat mental suprema, faig veure que m'estic mirant el cotxe, dono la volta... i ara si, entro en el seient del conductor. Bfff! Serà molt dur això. Un cop comprovats tots els botons, retrovisors i seients, i havent provat un parell de vegades les marxes, poso en marxa el cotxe. Anem a posar primera a veure que tal. Però un acte reflex va portar la meva mà dreta a estampar-se contra la porta - PAM! En el curt trajecte de 20segons des de la plaça de parking fins la sortida, aquesta acció es va repetir unes 3 o 4 vegades. Ufff!! que patirem!! Però per art de màgia, un cop sortit del parking tot va anar com la seda - semblava que ho hagués fet tota la vida això de conduir per l'altre costat. La primera hora i mitja, per això, tenia tot el cos agarrotat, tens i la meva ment només feia que pensar - esquerra, esquerra, esquerra. Però un cop t'hi acostumes tot és exactament igual que conduir pel costat normal. 

La primera parada del nostre mini-viatge va ser Inverness - capital de les Highlands i ciutat on acaba el famós Llac Ness. Després d'unes 3h conduint arribem al B&B (Bed & Breakfast) Tamarue. Una dona de mitjana edat, ens dona la benvinguda, ens ensenya la nostra habitació  i ens explica que hi han dues opcions d'esmorzar, el cooked - ous, bacon, bolets, salsitxes i tomaquet rostit - i el continental - croisant, torrades, mantega i melmelades. Òbviament l'Esther va agafar la segona opció, jo per contra la primera. 


El matí següent el vam passar a Inverness fent turisme i visitant el castell. La veritat és una ciutat-poble no gaire gran que es pot veure en un parell d'hores. Cap al migdia va començar a ploure - gens estrany per aquestes latituds -, i vam pensar en buscar algun lloc per dinar. Mentre sondejàvem els restaurants del poble, un NO M'HO PUC CREURE amb un tò d'indignació abismal, va sortir de la boca de l'Esther. Vaig trigar uns 30segons o un minut en adonar-me del perquè del seu 'disgust', però quan vaig veure el cartell de PRIMARK, ho vaig entendre tot. Que un poble que no arriba ni a un quart d'habitants d'Hospitalet tingui Primark i Edinburgh que és la capital d'Escòcia no, era inconcebible per ella. És com si Madrid o Barcelona no tinguessin El Corte Inglés - no és comparable perquè la roba del Primark és MOLT més barata. Per mi, era una anècdota graciosa del viatge, per a ella era un tema per dur a Tribunal Suprem de Justicia d'Escòcia. 


Després de dinar en un Pizza Exprés - curiosament només uns calamars a la romana i una amanida cadascú - vam seguir el nostre viatge. Loch Ness, Urquhart Castle i Eilian Donan Castle serien les següents parades abans d'arribar al segon B&B. El B&B Eilian A Cheo era una petita caseta amb vistes al Castell d'Eilian Donan i al llac. La dona que ens va rebre va seguir el mateix ritual que la del primer, amb una excepció ens va dir que l'esmorzar s'acabava a les 8:30.


Dimarts al matí ens vam despertar a les 7:45, vam esmorzar - gairebé sobre la botzina - i vam enfilar el camí cap a la Illa de Skye. De l'illa vam visitar Portree i Broadfort dos dels poblets més 'coneguts'. Els paisatges, els pobles, la gent, tot molt agradable i molt maco. Si no fos per la pluja intermitent - quan dic intermitent vull dir, de més fort a més fluix - tot hagués estat encara més perfecte. Després de dinar vam agafar el cotxe i ens vam dirigir cap a l'ultima parada del viatge, Fort Augustus.


Una hora i quart després de dinar i deixar l'Illa de Skye vam arribar al B&B The Holt a Fort Augustus, un poblet molt, molt petit situat al principi del Loch Ness. Com podeu imaginar la visita al poble no va durar gaire, a les sis de la tarda ja estàvem asseguts en un restaurant per sopar - és el que té esmorzar a les 8:30. 


Malauradament, dimecres va arribar i amb la depressió que comporta la fi d'uns dies genials de relax i natura, vam fer les maletes de tornada cap a Edinburgh. L'única preocupació que ens quedava, a part d'entregar el cotxe a l'hora indicada - 14:30 -, era arribar amb el dipòsit de benzina buit - les condicions del lloguer eren que ens donaven el cotxe ple però l'havíem de tornar buit, ja que no ens pagarien res per la benzina. Per sort, no els hi vam regalar res, només entrar a l'aeroport la senyal de 'reserva' es va encendre. Una escapada genial, un cotxe senzill però perfecte i acompanyats l'un de l'altre, que més es pot demanar? 

20 Home Street

Se acerca la fecha marcada en rojo en el calendario, el 3 de Julio, fecha en la que se nos acaba - por fín - el contrato con la residencia dónde estamos viviendo Esther y yo. Vivir aquí ha sido como estar dentro de 'Aquí no hay quien viva' multiplicado por diez pero MUCHO más 'freak' que la serie. 


Con el objetivo de tener un piso para principios de Junio y así hacer la mudanza tranquilamente y sin prisas, empezamos La semana pasada una búsqueda de piso intensiva por todas las webs posibles, que si Gumtree, que si zoopla, s1homes, etc. Hemos llamado para visitar unos 30, pero 'sólo' hemos visto 15 - en 6 días - porque los otros ya estaban alquilados - estamos hablando de que han habido un mínimo de 9 o 10 pisos que se han alquilado el mismo día que salían por Internet... una locura vamos. 


Miércoles 5. A las 12 del mediodía llamamos al primer piso que hemos encontrado interesante en Gumtree, el hombre nos cita para el mismo día a las 2 de la tarde, perfecto. A la hora señalada nos plantamos en la puerta del edificio, situado al mismísimo pie del Castillo de Edimburgo y con unas vistas del mismo impresionantes. Una sensación de emoción elevada al cuadrado nos invade a los dos, justo cuando aparece 'Pin' - que así se llamaba el hombrecillo indio que nos enseñó el piso. Muy amable se presenta, nos da la mano y se disculpa por los dos minutos tarde que ha llegado - aquí se hace patente lo de la puntualidad británica, si llegan 2 minutos tarde se te disculpan 200 veces. Con un 'don't worry'  aceptamos sus disculpas, él abre la puerta de entrada del edificio y nos señala el camino... - la situación es la siguiente, en lugar de ir hacia las escaleras y subir, va 'Pin' y baja por unas escaleras oscuras y en obras, imaginaros nuestras caras. Entramos en el 'piso' y lo primero que vemos es el comedor, con unos ventanales enormes y a escasos 1,5m fuera de la ventana una pared GRANDIOSA - porque? pues simple, porque hemos bajado y estamos por debajo del nivel de la calle. Seguimos mirando el 'piso' y la verdad no estaba mal, pero cada vez que mirabas por cualquier ventada solo veíamos la gran pared y nos creaba una sensación de claustrofobia sin límites. 'Thanks Pin, we'll call you at the end of this week with our decision', a lo que él nos insistía de que fuéramos rápidos porque este piso se lo quitan de las manos... - si...bueno...será si encuentras algún topo...no me jodas...


Al día siguiente visitamos otros 3 pisos, el primero estaba situado en una zona un poco alejada del centro, sólo llegaba un bus. Nosotros con ilusión, nos dirigimos al número que nos indicó la agencia, allí nos encontramos a un hombre todo trajeado y muy puesto que nos saluda y nos indica el camino. Esta vez vamos para arriba, buena señal. Después de dos pisos llegamos a la puerta del apartamento, el hombre nos abre la puerta, nos deja entrar primero, damos dos pasos y... me giro al hombre y le digo 'That's it?', a lo que él responde 'Yes, pretty much, this is it...', para que os lo imaginéis sólo os diré que el piso tenía solamente dos fogones en la cocina. Dos minutos y medio - como mucho - después de entrar le decimos que gracias - por nada - y nos vamos. Los otros dos pisos del día no tienen gran relevancia  parte de que en uno crecía moho en las paredes y que en la habitación del otro no cabía una cama doble...


De todos, creo que el más relevante sería uno que vimos que estaba muy bien, lo malo era que la puerta de la vecina de al lado estaba pintada toda de negra con cadenas colgando y su apellido escrito en rojo en la puerta. Por si hubiera dudas de lo 'cuerda' que estaba la mujer - a parte de las calaveras que también habían en su puerta - la propietaria del piso que estábamos visitando nos dijo que la mujer era un poco 'excéntrica' - mientras hacía el gesto de loca con el dedo... Pues vale... si así intenta que nos quedemos con el piso...


Pues así, a ritmo de 3 pisos por día - sólo por la mañana porque por la tarde trabajamos - pasamos 'el tiempo' hasta llegar al gran día.


Martes 11 de Mayo. Estábamos ya muy cansados de no encontrar nada de nada y ya haciéndonos la idea de que tendríamos que pagar una 'pasta' por un piso que no esté ni en el centro de la ciudad. Ese día teníamos 3 visitas más, a las 11h el primero, a las 12:30 el segundo y a las 14:15 el ultimo del día - que no de la semana porque teníamos tres días más con tres pisos por día. A las 10:50 estábamos en la puerta del numero 20 de Home Street, un lugar perfecto ya que está en el centro de la ciudad y a 2min. de donde estamos ahora. La verdad íbamos sin ganas pensando que un piso en el centro por 450 libras al mes y que llevaba como una semana en el mercado, sería una autentica pocilga, pequeño y sin luz. Pues con esos ánimos, subimos los dos pisos hasta llegar a la puerta del apartamento. Como todos, el de la agencia nos abre la puerta y nos cede el paso. De repente la adrenalina se activa en mi cuerpo cuando veo que el piso esta bastante bien - no es perfecto pero es mejor que otros que pedían 550libras. Las dimensiones de la cocina/comedor, el baño y la habitación son más que correctas para vivir, entra muchísima luz y se ve que si lo ponemos a nuestro gusto será muy acogedor. Cuando salimos del piso, Esther y yo nos pusimos a hablar sobre como lo veíamos y de que podíamos hacer para que estuviera a nuestro gusto, y cada minuto que pasaba lo teníamos más y más claro. 


La decisión estaba tomada, pero por cortesía nos fuimos a ver el de las 12:30, que como era de esperar no nos gustó -básicamente la cocina parecía una habitación para revelar fotos de lo oscura que era y la única luz que había no ayudaba mucho. Nada más salir de ese edificio nos dirigimos a la agencia del de Home Street y arreglamos los papeles para pedir el piso, pero nos dijeron que tendrían que comprobar que fuéramos de fiar. Dejamos como personas de contacto nuestro jefe del Hotel y los de la residencia donde estamos ahora - a todo eso salíamos de la agencia a las 14:30 y entrábamos a currar a las 16:30. Al llegar al hotel, nuestro jefe nos dice que ya tiene los papeles de la agencia y a las 18h que ya los ha rellenado y mandado - ALUCINANTE. 


Pues la gran noticia llegó el Jueves 13 a las 15h cuando llamamos a la agencia y preguntamos 'Have we been accepted?' y la respuesta fue 'Yes, you are'!!!!!! Ahora ya hemos soltado la 'guita' y hemos pagado el depósito, el  miércoles volvemos a visitar el piso para hacerle unas fotos y ver lo que necesitamos para que esté a nuestro gusto. 


Después de haber visto de todo y que nos hayan pedido incluso que paguemos 6 meses de golpe para ver que somos solventes - a ver señora si le pago 6 meses de golpe ya no soy solvente!!!!! - ha valido la pena esperar  y visitar 15 pisos en 5 días, y no se vosotros pero yo no creo mucho en las coincidencias, por eso nuestro nuevo piso está en HOME Street. 

Murrafield

Cansats d'enviar currículums per internet i rebre respostes negatives - o no rebre'n cap ni una -, l'Esther i jo ens vam anar a apuntar la setmana passada a una agència de catering anomenada The Temp Agency - una agència de cambrers on treballes per hores. És a dir, nosaltres hem de contactar amb l'agència cada dilluns o dimarts per avisar-los de la nostra disponibilitat durant la setmana. Doncs bé, el nostre primer treball va ser dissabte 13 de Març a l'estadi de rugby de Murrafield en l'aconteixement de l'any, el partit del torneig de les 6 Nacions entre Scotland i England - a l'alçada d'un Barça Vs Madrid de futbol. Ens van dir que començavem a les 12:30 del matí, però que haviem d'estar a les 12 a l'estadi per distribuir els equips de treball, i que haviem d'anar vestits amb camisa blanca, pantaló de pinça negre i sabates negres.

Dissabte, 11:50 del matí, adientment uniformats arribem al punt de trobada. Ens donen una 'pulsera' de paper indicant que som part del waiting staff. Ens fan passar cap a una grandiosa carpa - marquee pels angloparlants - on ens diuen que deixem les nostres pertinences que no formin part de l'uniforme a dins d'una bossa d'escombreries individual. Tot seguit, posen un numero a cada bossa i ens el donen - un 'guardaropía' molt cutre però gratuït. Un cop registrats, ens donen una corbata i un devantal negre. La veritat estavem molt atractius...tot s'ha de dir. 

12:30. Després de les 'preliminars' arriba l'hora de la veritat. El Head Manager de l'event ens explica de que va el tema. Resulta que la carpa està muntada exclusivament per aquest partit i que vindrien personalitats molt importants - si més no, havien pagat una 'pasta', entre 500 i 700 Lliures - i que haviem de donar un servei exquisit. Alhora de dir la quantitat de gent que vindria i els que hi treballavem - perdoneu l'expresió - se'm van caure el collons a terra. Més de 2.000 convidats i més de 1.000 cambrers - jo mirava al voltant i pensava, si algú té claustrofobia va fí... Com no, la típica xerrada sobre safety i sortides d'emergencia i focs no va faltar.

13:15 aprox. Un cop fetes les xerrades rutinaries, ens distribueixen per equips, l'Esther al Team A i jo al Team B.  La meva manager, una noia que semblava espavilada - i remarco semblava - va distribuir les taules que tindriem que servir. A mi i dos més ens va tocar una filera de 6 taules. Si fem comptes tocaven a dues taules per persona. Perfecte, primer dia com a cambrer i em faig càrrec de dues taules de 10 persones cadascuna.

14:00. Comencen a entrar els convidats. En aquell precís moment vaig entendre la diferència entre britànics en general i nosaltres. Si a Barcelona es fa un event ón la gent paga entre 500 i 700 Euros, la gent va d'etiqueta, o com a mínim amb marques 'cares'. Aquí no. Els personatges de les taules de l'Esther es veien a 1km de distància. Gorros amb dracs al cap, tatuatges infinits, els seus kilts - la faldilla escocèsa - tios d'uns 2m que venien cridant i cantant... M'encanta.

Les següents 3 hores van ser una bogeria. La cuina anava descoordinada, la meva manager al segon plat s'havia esfumat. I per acabar-ho d'adovar, els dos companys que tenia amb mi per les 6 taules els envien a fer no se que. Total, que em vaig MENJAR amb patates les 6 taules.


17:00. La gent marxa cap al camp - a 10m de la carpa - per veure el partit. Molts van marxar sense postre per la descoordinació de la cuina. Altres amb prou feines podien mantenir-se rectes - normal si durant un dinar la teva taula de 10 es fot entre pit i espatlla, 7 ampolles de ví, 20 cerveses i els típics gots de whisky...en plural. A partir d'aquí segons els managers teniem 2h de 'tranquil·litat' per netejar taules i tornar-les a muntar perque els convidats tornarien a les 19h per sopar. En aquestes dues hores estava inclòs teòricament un descans de 30 o 40 min. per nosaltres en el que podriem menjar i descansar - vull remarcar el teòricament.


Mentre es juga el partit fem el que ens toca, netejar i muntar taules. El tema s'allarga una mica més del previst i el nostre menjar no arriba. PERFECTE! Sense descans ni menjar des de les 12:30 comencen a arribar altre cop els convidats. 


De 19:15 a 21:15, altre vegada servint, recollint i intentant entendre algún personatge que hi havía per allà - no perquè parles anglès molt tancat o algo, sino perque portava poca sang entre tant d'alcohol a les venes i li costava bocalitzar... El pitjor resultat possible va ser l'empat a 15 del partit - i dic el pitjor perque a aquesta gent ja els hi falta poc per celebrar algo i si a sobre cap dels dos ha perdut...ja us podeu imaginar. Els escocèsos cantant, els anglèsos també. Quina festa...


21:15. El Head Manager ens reuneix a tots i ens demana disculpes pel tema de no tenir menjar ni descans, que havia estat un error imperdonable i que ho sentia molt. Al final, ens han dit que ens pagarán 1h més del que vam treballar realment. Com a mínim és alguna cosa...


L'experiència per això va valdre la pena. Del meu balanç personal - 5 canapés a terra, una copa trencada i servir un cafè que no valia per res - em quedo en que vaig aprendre a 'com no s'ha de coordinar la cuina amb els cambrers en un event com aquest'. En fí, balanç positiu...




Abans d'acabar - gràcies als que heu arribat fins aquí - haig de dir, que m'han trucat d'un hotel d'Edimburg per fer una entrevista de feina. Ja us explicaré...

Costums

Us imagineu una ciutat on els col·legis semblen castells medievals? Us imagineu un país on les millors guies del món diuen que parlen english, però que un cop arribes et preguntes 'si això que parlen és english, que collons he estat estudiant fins ara'? Us imagineu un país on TOTHOM en sortir del bus li dona les gràcies al conductor però en canvi no saluden quan te'ls creues a l'ascensor? Us imagineu un lloc en el món on anunciïn per la TV que has de comprovar SETMANALMENT que l'alarma d'incèndis funciona, i que si parles malament de les fire alarms poc més i et traten de boig? Doncs bé, això no és res... les coses poden ser encara més extranyes...

Comencem.

Un divendres a la tarda, més de Setembre. L'Esther i jo arribem a la residència on vivim carregats amb compra setmanal. Entrem a l'ascensor i piquem el 6è. L'ascensor es para al 2n, puja una noia i pica el...3er!!! L'Esther i jo ens mirem 'flipan'...VA EN SERIO?? Un altre dia, pujem a l'ascensor al 6è i piquem el 0. Ens parem al 4rt i entra un 'pavo' que va al...3er!! Doncs com aquestes, en tenim una cada setmana. Que si del 3er al 2n, que si del 5è al 6è, que si del -1 al 0, etc etc... Encara que lo més fort del tema és que les escales estan a escassos 2m de l'ascensor... i els campions/ones s'esperen a que arribi!!! En fi...

Seguim.

Aqui hi ha molta tradició de correr pel carrer. Fins aquí, cap problema. Com tampoc hi ha cap problema en trobar-nos a un 'pavo' amb xandall i gorro al passadís del 6è pis, que surt del seu apartament i comença a correr. En aquell moment penso 'que motivat comença a correr des del seu apartament'. Agafeu-vos. Després de fer 'futing' al més pur estil Rocky per tot el passadís del 6è pis - uns 30m - direcció cap a la sortida, va l'il·luminat i enlloc de baixar les escales es fot a l'ascensor. 
Ja veieu que en el nostre edifici la gent té molt potencial...que si cuinar carn, macarrons, peix a les 3-4-5 de la matinada, que si agafar l'ascensor per un pis...Jo crec que si els d'admissions ho haguéssin fet a propòsit, no haguéssin 'reclutat' més 'freaks' junts. I entre ells anem fent el possible per sobreviure.

N'hi ha més. 

Dijous passat, estem l'Esther, la Paula i jo al cine, veient Sant Valentain's Day - curiosament 3 persones que ens la rebufa bastant Sant Valentí, però mira algo haviem de fer - sentats a la penultima fila. Quant portavem 1h - sense exagerar - de pel·licula, una parella que venia del carrer - més que res perque anaven amb les jaquetes, bufanda i gorro encara posats - puja toooooooot el cine fins arribar al costat meu i em demana pas. Estava flipant però, els deixo passar, i van a seure just al costat de la Paula. A continuació escena de 'descollonament' dels 3. Ens va entrar el riure fluix perque no enteniem res. Saltant-nos les llagrimes, intentant ofegar el riure i alhora observant descaradament als dos pardals que acabaven d'arribar. Així vam estar com uns 5minuts. Doncs al cap de 15, la noia - encara amb la jaqueta, gorro i bufanda -marxa de la sala. Mitja hora després, acaba la peli i la noia no ha tornat. Resumin, arriben 1h tard, la noia veu 20 minuts, marxa i deixa al 'pariente' sol veient la peli...Si algú ho enten que m'ho expliqui...

L'ultima, digem... 'costum' que no acabo d'entendre és purament higiènica. Vaig regularment al gimnàs i el que més em sorpren és que MOLTA gent no es dutxa després de fer esport. Si, si, heu entès bé, la penya no es dutxa! A mi m'és igual si després van a casa i es fiquen directament a la dutxa. No és normal que si al carrer estem a -1ºC o -2ºC, la gent marxi 'tal cual' suada només posant-se la jaqueta a sobre, en el cas dels més 'nets'. Altres, fins i tot, es canvien la roba d'esport i es posen la roba de carrer. Però el que entenc encara menys és els 'pavos' que es dutxen amb els calçotets o inclús amb banyador. Si, si, altre vegada heu llegit bé. A més haig de dir que les dutxes son individuals - i us preguntareu, si són individuals com se que es dutxen amb roba, doncs per que quan surten porten la roba tota txopa. No ho entenc.


Com s'aprecien i es respecten les costums que tens a casa quan ets lluny. Encara que moltes costums britàniques es podrien també adaptar a casa nostra, però això ho deixaré per un altre post.

Mediterraneamente 2

Como ya expliqué, en la asignatura de 'Live Project' trabajamos con una empresa real, en nuestro caso el 'Edinburgh International Book Festival' - EIBF, para los amigos. Pues bien, el lunes de la semana pasada, a las 9 de la mañana, quedamos con los del Festival para conocernos y saber qué querían de nosotros exactamente.

Aquí empieza el 'show'...

Viernes 22. 2 de la tarde. Hago lo que yo suponía una pregunta inocente y de predecible respuesta 'What time do we meet on Monday?'. De repente, me golpea como una bofetada con la mano abierta en toda la cara a 50 grados bajo cero la respuesta de la alemana 'a las 8:15'. Mientras en mi cabeza resonaba un 'ESTÁS FLIPAAAAAAANDOOOO!!!', mis labios preguntaban - más por cortesía que por otra cosa - 'Pero no vienen a las 9?' 'Yes' 'Tenemos algo que hacer antes?' 'No'. Aún intentando ordenar mis ideas después de no entender nada me voy para casa enviándole un sms a Paula preguntándole sobre lo que había pasado, a lo que ella responde 'jajajajajaja están locos! yo ya te aviso que voy a perder unos cuantos buses!!'.

Lunes 25. 8:30 de la mañana. A pesar de tener la intención de aparecer sobre las 8:45, mi subconsciente me juega una mala pasada y a las 8:30 estoy entrando por la puerta de la uni. Cinco minutos después llega Paula.

AVISO - lo que viene a continuación no es ninguna exageración, es lo que realmente pasó.

El panorama que nos encontramos Paula y yo al llegar era aterrador. La Scottish era la única que se salvaba de los 3 porque tiene 39años e iba vestida como tal. El polaco, llevaba traje y corbata, indescriptible como le quedaba eso con un gorro de LANA de color lila/violeta - o como queráis llamarle. La alemana llevaba falda negra camisa blanca y chaleco negro - según Paula 'sólo le falta la pajarita y parece una camarera'. Claramente, Paula y yo íbamos normales, lo único que nos 'igualaba' a ellos era que yo llevaba un polo negro y ella una camiseta oscura. En fin...

Con esta estampa nos fuimos a la sala de reuniones que teníamos reservada para ir dejando nuestras cosas. La sala resultó ser un cubículo donde había una mesa cuadrada con 7 sillas. Empieza el 'baile'. La alemana se da cuenta que necesitamos 2 sillas más, el polaco muy caballeroso va a buscarlas. Cuando el polaco entra en la sala con dos sillas más, salta la alemana con su 'salero' y oportunismo, y dice 'pero...estas sillas no son iguales que las que hay aquí' a lo que el polaco responde 'pues, sí, es verdad, y ahora que hacemos?'. Entonces fue cuando sus caras se transformaron se empezaron a poner nerviosos y les salió a ambos un letrero del culo con la palabra CRISIS. Yo no podía creerme que estuvieran hablando en serio. Estaban teniendo una crisis de existencia por unas putas sillas!!!! Al rescate salió Paula 'Seriously, is not a big deal!!!'. Menos mal que intervino que sino me veo haciéndoles el boca a boca a esos dos. Una vez resuelta esta crisis, como no, surge otra. 'Es correcto tener cafés (del Starbucks) en una reunión?' pregunta el polaco, la alemana rauda y veloz, suelta 'a lo mejor no, sería mejor agua, no?'. Menos mal que Paula, debajo de su ropa 'casual' llevaba el traje de bombera 'no creo que pase nada, además el Starbucks está en la uni y nosotros estamos en la uni, tranquilos'. A las 9 en punto aparecen los responsables del festival, una mujer de unos 50 largos vestida lo mas normal del mundo para su edad y un hombre de unos 40 largos, puede que 50, con un traje simple y sin corbata y dos o tres botones de la camisa abiertos. O sea, que al final ellos han venido lo más informal posible, y los 'pros' de mi grupo de punta en blanco.

Lo único positivo es que Paula y yo estamos camelando a la Scottish para que se venga al lado oscuro de la Fuerza, y creo que lo estamos consiguiendo. Los otros dos son otro mundo, los damos por perdidos.