De sobte, avui, llegir la columna de la Mònica Planas al diari ARA m'ha fet despertar, tot d'una, les ganes d'escriure que tenia adormides. Malgrat que ja vaig fer un post sobre el que pensava de la televisió, em permetreu la llicència de tornar a escriure sobre les 'virtuts' de segons quins programes.
L'article en qüestió - titulat Sogres Ku Klux Klan - parlava d'un programa anomenat ¿Quién quiere casarse con mi hijo? de Cuatro. La meva ignorància - menys mal - sobre la programació de Cuatro, Telecinco i Antena 3, m'ha fet esgarrifar-me en llegir l'escrit. Pels ignorants com jo, us diré que aquest show tracta de joves mascles que busquen parella - dona o home - com si anessin al mercat a buscar un tros de carn de vedella, però sempre amb l'aprovació de la mare.
L'estomac se m'ha remogut en llegir les frases d'algunes de les mares. "La quiero religiosa, del PP y del Madrid", "Una negra para mi hijo no! Huelen mal y tienen granos...están descuidadas." o la mare que descarta la "rubia catalana" són mostres del que m'ha fet esgarrifar. Òbviament amb mares així, els fills no són cap 'ganga'. "Soy un guarrete en la cama, ya lo sabes" es veu que li va espetar un fill a sa mare. "A ti te faltan unos 300g en cada teta" li va dir un altre a una de les noies, "desnuda gano" li replica la ximple.
No puc jutjar l'estètica del programa ni si està ben realitzat perquè no tinc el (mal)gust d'haver-lo vist, però sí que puc concloure que: 1) Les mares amb aquest comportament han creat maltractadors en potència, 2) que no vagin tan de sobrats aquests nois comentant els defectes físics de les noies perquè a ells els ha portat la mama a la TV per buscar parella i 3) cal que les noies tinguin una mica més d'orgull i autoestima per no presentar-se a un programa com aquest a canvi de sortir a la TV.
Estic d'acord que programes que fomentin posar a prova les aptituds i actituds de les persones són correctes i encoratjadors. Fins i tot puc acceptar que la 'freakada' del Tú sí que vales pot servir per distreure una estona a la gent dels problemes quotidians i fer-los riure. Però no passo pels Grans Hermanos, Granjero busca esposa, Diario de Patricia o collonades varies. Ho sento, però crec que a la vida real els polítics i banquers ja han insultat prou la nostra intel·ligència com perquè ho facin les TVs en el nostre temps lliure.
Algún 'vaig d'expert' em dirà que aquests programes es fan perquè tenen audiència. Val d'acord, però per què la tenen? Qualsevol cosa que es faci a la TV tindrà SEMPRE audiència, sempre hi haurà algú que ho miri - sobretot si hi ha carn, sang i fetge. L'ésser humà és així, ho sé, però jo no em vull resignar i vull pensar que hi ha esperança.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada