La Màgia d'una resposta

La Nora estava molt amoïnada. Ella volia fer la pregunta, però no volia sentir la resposta. En els seus 5 anys de vida, la pobra nena no s'havia endut cap desengany. La porta de la seva imaginació estava oberta de bat a bat - com és normal a aquesta edat. Si els rumors eren certs, seria un cop molt fort. Ella no volia creure-s'ho, però el pati del 'cole' n'anava ple aquests dies. La seva imaginació no volia permetre que allò que havia estat esperant tot un any, es desmuntés amb tanta facilitat. Però la ment li estava jugant una mala passada.

Aquell matí, la Nora portava desperta des de ben d'hora. Molt més d'hora que els seus pares. Dins el seu petit cap, hi havia una lluita aferrissada entre la raó i la imaginació. Per fi, va sentir moviment a casa. La nena de 5 anys, va agafar forces i es va aixecar del llit. En el seu cap només es repetia la frase: Ho haig de fer, els hi haig de preguntar! Va anar tota decidida i amb pas ferm cap al menjador. Era dissabte i els pares estaven asseguts al sofà xerrant de les seves coses de feina.

- Bon dia carinyo! - va dir la mare com cada matí mentre l'abraçava.

- Bon dia mama. - va respondre la Nora secament. 

- Bon dia filla! - va dir el pare.

La Nora va anar cap a ell i el va abraçar també. No sabia com fer-ho, estava espantada, però ho havia de preguntar. Per fi, va decidir ser ella mateixa, ser com era sempre. Al cap i a la fi, no seria diferent de les preguntes incòmodes - molt típiques en ella -, que els havia fet als seus pares en innumerables ocasions. L'única diferència era que, en aquest cas, la resposta podia canviar la seva vida per sempre.

- Papa, mama, us vull fer una pregunta. - va dir la Nora amb veu tremolosa. Els pares es van mirar estranyats. 

- Digues. - va dir la mare.

- És veritat que els Reis Mags són els pares? - va espetar la nena, sabent que no hi havia marxa enrere. Els pares no estaven preparats per aquesta pregunta encara. S'esperaven alguna cosa similar a d'ón venen els nens? Però això no, encara no! És massa petita!

- M'ho han dit al cole però jo no m'ho vull creure! - va dir amb veu èpica la Nora.

- Vine, asseu-te amb nosaltres - va dir la mare - que t'ho explicarem. - però en realitat no tenia ni idea de com sortir-se'n sense que hi haguessin gaires danys.

- Tu que creus? - va saltar el pare.

- Jo crec que si que existeixen, però també és veritat que és molt difícil el que fan en una nit encara que siguin Mags. Oi? Per tant, també crec que poden ser els pares...

- Doncs tens raó. - va dir el pare molt segur.

- En què? - va dir la pobre nena tement-se el pitjor.

- En absolutament tot. - va respondre el pare.

- No ho entenc. - va murmurar la nena, perplexa i descol·locada.

- No et preocupis filla, - va dir el pare amb un somriure molt còmplice - que t'explicaré la història dels Reis Mags.

Fa molts i molts anys els tres Reis Mags d'Orient, van anar a portar regals a un nen que acabava de néixer. En veure la felicitat que aquell nen tenia en rebre els regals, van pensar que aquesta felicitat la mereixien tots els nens del món. Però no sabien com fer que en una sola nit tots els nens del món rebessin els seus regals. Necessitem molts patges! va dir Melcior. Però com s'ho farien per tenir tants patges, es va preguntar Gaspar. 

Finalment a Baltasar se li va ocórrer la solució. Els patges han de conèixer molt bé els nens oi? Els patges s'han d'estimar tant als nens per decidir quan es mereixen o no els regals, oi? Els patges han d'estar a prop però no sense ser vistos, per protegir als nens, oi? Doncs tinc la solució. Enviarem una carta oficial a tots els pares i mares per que es converteixin en els nostres patges reials, però ho hauran de mantenir en secret.

- A tots tres Reis els va semblar una molt bona idea. I vet aquí la història dels Reis Mags d'Orient. - va finalitzar el pare. La Nora, es va quedar bocabadada, i per primer cop en la seva curta vida, s'havia quedat sense paraules. La història no només l'havia captivada sinó que li semblava molt millor que la original. Els seus pares eren patges reials!!

Paciència

Des d'aquest blog, m'agradaria denunciar - sota el meu punt de vista - una injustícia que s'està fent amb un jugador en concret del Barça. No des de 'l'entorn' de Madrid, sinó des del mateix 'entorn' barcelonista. Els mitjans de comunicació en aquest cas - cosa estranya en ells - n'estan al marge també. Abans que res voldria dir, que des de sempre m'ha semblat molt injust criticar qualsevol jugador de l'equip del teu cor. Mentre porti els teus colors, se l'ha de recolzar. Tant si juga com els àngels com si cada vegada que juga li surt un mal partit - que en això hi té molt a veure l'objectivitat amb la que es miri el partit. Aquesta és la meva filosofia, però no gens  tradicional en l'aficionat blaugrana, un animal atípic i difícil d'entendre.

Malgrat els títols aconseguits en els darrers 2 anys amb Guardiola al capdavant i amb una política absoluta de 75-80% cantera i 20-25% 'cartera', no és gens fàcil fer el salt al primer equip del Barça. Però clar, com que hi han hagut últimament dos jugadors - Pedro i Busquets - de la pedrera que han sortit bé a la primera, han de sortir bé tots a la primera. Perdoneu-me, però el futbol des del meu punt de vista no funciona així. Si heu tingut la sort de practicar i estimar com jo faig aquest esport, estareu d'acord amb mi en que el futbol no té ni memòria ni paciència. Menys mal, que hi han entrenadors que tenen paciència, visió i, sobretot, memòria alhora de mirar als jugadors del futur. Si no hi esteu d'acord, aquí us poso alguns exemples.

Puyol: (Actualment un dels millors centrals del món) La temporada 1998-1999, ell tenia 21anys. Si no arriba a ser per un entrenador holandès com Louis Van Gaal, se l'hagués traspassat sense miraments al Málaga.

Piqué: (Actualment el central més complert del món) A la temporada 2007-2008, amb 21anys és suplent amb pocs minuts que li donava Sir Alex Ferguson al Manchester United. La temporada següent fa el fitxatge de la seva vida pel Barça. Però amb 21 anys només el coneixien a Barcelona, Manchester i Zaragoza.

Xavi: (El que ara mateix es mereix més que ningú la pilota d'or) No va mig-explotar fins l'era Rijkaard amb 26 o 27anys però quan de debò s'ha donat a conèixer al món sencer és a partir dels 28 anys. Abans, se sentia el típic 'run-run', que si no té cos, que si no té visió, que si és massa horitzontal, que si no té valor per anar endavant...oi que no és tant dolent ara? Tampoc ho era abans però era jove, si.

Iniesta: (Tampoc necessita presentació, per a mi, pilota de plata) Fins fa poc era el 'suplent de luxe', però tampoc jugava tot el que ara es mereix. Fins i tot la temporada passada se sentia que era massa fràgil - igual que Messi fa dues temporades. A part de la preparació física adient, és necessària la sort, hi ha temporades que la tens i n'hi ha que no. Oi que ara mateix ningú no li troba gairebé cap contra a l'Iniesta?

L'Ibrahimovic amb 21 anys estava a l'Ajax sense pena ni glòria, era solament un davanter molt alt que apuntava maneres, però no era un ídol. El gran Eto'o amb 21 anys, també, acabava de fitxar pel Mallorca, havia passat pel Madrid i Espanyol sense pena ni glòria, i començava a despuntar com a golejador potent. Però tampoc era ningú. Per últim i acabar amb els grans davanters europeus, Villa amb 21 anys ascendeix i debuta amb el primer equip de l'Sporting de Gijón a Segona Divisió. Com els seus altres dos col·legues de professió apuntaven maneres però cap equip 'gran' es va arriscar a fitxar-los.

Doncs avui, 20 de Desembre de 2010, a can Barça s'ha renovat un petit nano que apuntava maneres de petit -i malgrat els hi pesi a molts, segueix fent-ho - fins al 2015. Bojan té 20 anys i l'únic pecat que ha comès és haver debutat massa jove al Barça. Si ell ara estigués jugant regularment amb el Barça B a Segona Divisió, en algun equip de Primera o a Anglaterra o a Italia, França, Holanda, etc. s'estaria inflant a fer gols. Però clar, va debutar amb 16 anys al Barça, va ficar grans gols i la gent es pensava que tenia que ser així tota la vida. 

Jo aposto per Bojan. Primer, perquè és jugador del Barça. Segon, és molt jove té 20 anys i, mínim 12-13 anys per endavant. I tercer, ja els agradaria a Ibra, Villa, Henry, Eto'o o Piqué, que algú hagués apostant tant per ells a l'edat de 'Lo Petit'. Deixeu-li temps, com a mínim per justícia. Igual que l'han tingut Xavi o Iniesta que han estat al primer equip del Barça entre 6 i 8 anys, acusant-los de que no tenien ni força ni cos per jugar al Barça, abans d'arrencar aplaudiments del Camp Nou, i ara són ídols. I el que digui que és que no marca gols, que miri els números d'Eto'o (40 partits 10 gols) o Ibra (33 partits 8 gols) amb un any més que Bojan, i els números de 'Lo Petit' en comparació amb els partits que ha jugat.

Economy class

Després d'uns dies - mesos - plens d'estres, mal rollos a la feina - que ja he deixat -, i d'estudi a contra rellotge pels exàmens, ja sóc a casa per nadal - tinc la temptació molt gran de dir 'com els torrons', però no ho faré. Aquest no serà un post per relatar cap de les cinc-mil dos-centes trenta-vuit històries que tinc per explicar. No. Aquest és un post només informatiu.

Com ja he dit tinc unes quantes històries que m'agradaria compartir, i ho faré. Però, com sempre he fet abans d'escriure cap post, repasso tots els que ja he escrit, i me n'he adonat d'una cosa, el 99% són sobre Edimburg. D'acord, sí, un blog ha d'anar sobre les experiències que algú està vivint en el moment. Però m'agradaria escriure sobre moltes altres coses, com idees, pensaments - que no són el mateix -, curiositats, coses divertides, coses serioses, una mica de tot vaja. Vull fer un blog sobre la meva vida, no només Edimburg. Per tant, he decidit rebatejar el nom del blog.

Després de donar-li unes voltes, li he trobat un nom que m'agrada. No heu sentit mai l'expressió de que la vida és un llarg viatge? Doncs ara que està de moda això dels avions - més per raons externes a les companyies aèries, cosa rara -, he volgut seguir en l'àmbit del turisme que és en realitat 'el meu món'. Per tant, el nou nom del blog serà Economy Class. Crec que és un nom molt adient, ja que si la vida és un viatge - en el meu cas - crec que l'estic fent en classe Turista (Economy Class), no per que tingui més o menys diners, sinó per elecció pròpia. Tant els de Bussiness o First Class com els d'Economy Class arribarem alhora i la destinació serà la mateixa. La diferència, per a mi, és que a la Economy Class ens ho passarem millor - menys luxes -, però riurem més!!!

Bé, no se que en penseu. Jo crec que m'ha quedat bastant bé. Ara ja us puc dir la veritat de perquè canvio el nom del blog, doncs perquè m'ha donat la gana, però si només escrivia això el post quedava molt pobre!!jeje

------------------------------------------------------------------------------------------------

Después de unos días - meses - llenos de estrés, malos rollos en el trabajo - que ya he dejado -, y de estudio a contra reloj para los exámenes, ya he vuelto a casa por navidad - tengo la tentación muy grande de decir 'como los turrones', pero no lo haré. Éste no será un post para relatar ninguna de las cinco mil doscientas treinta y ocho historias que tengo que contar. No. Este es un post meramente informativo.

Como ya he dicho, tengo unas cuantas historias que me gustaría compartir, y lo haré. Pero, como siempre hago antes de escribir ningún post, repaso todos los que ya he escrito y me he dado cuenta de una cosa, el 99% son sobre Edimburgo. De acuerdo, sí, un blog debe ir sobre las experiencias que alguien esta viviendo en el momento. Pero me gustaría escribir sobre muchas otras cosas, como ideas, pensamientos - que no son lo mismo -, curiosidades, cosas divertidas, cosas serias, un poco de todo vaya. Quiero hacer un blog sobre mi vida, no sólo Edimburgo. Por lo tanto, he decidido rebautizar el nombre del blog.

Después de darle unas vueltas, he encontrado un nombre que me gusta. No habéis oído nunca la expresión de que la vida es un largo viaje? Pues, ahora que está de moda lo de los aviones - más por razones externas a las compañías aéreas, cosa rara -, he querido seguir en el ámbito del turismo que es en realidad 'mi mundo'. Por tanto, el nuevo nombre del blog será Economy Class. Creo que es un nombre muy adecuado, ya que si la vida es un viaje - en mi caso - creo que lo estoy haciendo en clase Turista (Economy Class), no por que tenga más o menos dinero, sino por elección propia. Tanto los de Business o First Class como los de Economy Class llegaremos a la vez y al mismo destino. La diferencia, para mí, es que en Economy Class nos lo pasaremos mejor - menos lujos - pero reímos más!!!

Bueno, no se que pensáis. Yo creo que me ha quedado bastante bien. Ahora ya os puedo decir la verdad de porque cambio el nombre del blog, pues porque me ha dado la gana, pero si sólo escribía esto, el post quedaba muy pobre! Jeje

I Love Football!!

Desde el día en el que me enteré del resultado del sorteo de grupos de la fase previa al Europeo 2012, lo tuve muy claro. El partido entre Escocia y España lo tengo que ver. Las razones por las que me interesaba más este partido que ningún otro del grupo son bastante obvias, no? Pues eso. La primera opción fue conseguir entradas para verlo en directo, en el mismo Hampden Park. Con la gente de aquí nos pusimos a buscar entradas, sabíamos que la misión era casi imposible, pero aún así lo intentamos. Página web de la federación española de futbol...nada, sólo paquetes cerrados, Viaje + Entradas. Página web de la federación escocesa...menos aún, teníamos que ser abonados para si quiera tener ínfimas probabilidades de entrar en un sorteo para conseguir una entrada. Tambien probamos canales, digamos, no tan bien vistos. Nada de nada.

Estaba claro que si para Escocia ya era importante y atractivo que viniera la campeona de Europa, se acabaron de j***r nuestras posibilidades cuando España ganó el Mundial. Gracias. Lo mejor era que nos fuéramos haciendo a la idea que tendríamos que ver el partido en un pub. Sin embargo, por razones que sólo alguien que ha vivido fuera podrá entender - entre otras -, buscábamos algún sitio donde fuéramos lo más 'minoría' posible - y si podíamos ser los únicos a favor de España, mejor. Seguro que pensareis no será difícil estás en Escocia, pues si sumas que a la mayoría de los escoceses el fútbol les da bastante igual, que hay una cantidad importante de españoles en Edimburgo y que había un puente de 4 días de fiesta en España, la misión de buscar un pub sin españoles era casi imposible - otra vez. Pero como quien la sigue la consigue, encontramos uno. Gracias Paula & Bea.

A partir de aquí relataré los hechos que hicieron que este partido, ya de por sí atractivo para los que vivimos en Escocia, la mejor experiencia que he vivido en el fútbol - como aficionado, claro está.

Sobre las 19:50 (hora local) llegamos al pub Paula, Bea, dos amigas de Bea, Romain (francés, aficionado al fútbol), Hugo (francés, lo que le va es el rugby), Matt (inglés, que se había jugado dinero a favor de España) y yo. Del sitio, no mucho que decir, típico pub británico, pequeño, 'acogedor' y con 5 TVs - nunca en la vida veréis un lugar tan pequeño con tantas teles. En tres de ellas podríamos ver el Escocia vs España, en una el England vs Montenegro y el la última el Slovakia vs Republic of Ireland. Para un fanático del fútbol como yo, que no había podido ver ningún partido desde el Barça - Hércules - del que no tengo buen recuerdo -, aquello era el paraíso. Nada más entrar buscamos sitios para sentarnos, pero no lo conseguimos. Para nuestra sorpresa, en cinco minutos el pub se llenó de tal manera que eso parecía una discoteca un sábado noche con entrada y bebidas gratis. 

Salen los dos equipos al campo, como manda el protocolo suena primero el himno de la selección visitante. Todo el mundo comentando la jugada... (nosotros) que si a Ramos algún día le va a coger torticulis de tanto mirar arriba, (ellos) esperemos que Miller esté hoy inspirado porque no vamos a tener muchas opciones, etc. De repente, justo cuando acaba el himno - iletrado - español, se hace el silencio. Suena el himno escocés, al mismo tiempo que todo el bar arranca con la letra y entonación, simplemente increíble. Acaba el himno y un rugido de gritos de ánimo a su equipo e intimidatorios hacia el contrario invaden cada rincón. Les da igual que haya kilómetros y un televisor de distancia, ellos rugen.

Se hace el silencio. El partido va a empezar. Saca España, hacen 4 o 5 pases entre ellos, pero de repente roba Escocia. Los 'supporters' en ese pub empiezan a aplaudir y gritar como locos, parecía que hubiesen marcado un gol. Yo iluso de mi, pensé que Montenegro le había marcado a Inglaterra, rápidamente comprobé que ese ruido ensordecedor se debía a que habían robado el balón. Impresionante. La primera parte se desarrolló entre gritos y aplausos, por cosas tan sencillas como forzar un fuera de banda a favor, robar un balón o tirarse al suelo - robaran o no el balón. Ya ni puedo explicar lo que se podía oír y sentir cuando se acercaban mínimamente a la portería de Casillas.

Minuto 43 de partido, el árbitro pita penalti a favor de España. Después de haber estado gritando y cantando como locos toda la primera parte, me esperaba lo peor, que empezasen a tirar cosas contra la tele o destrozar el bar. Pero no, en eso son más civilizados que en España. Allí nos quejamos, insultamos al árbitro y toda su familia antes de ver la repetición, y si se demuestra que estamos equivocados, salimos con el sí, esta sí pero antes ha habido no se qué y no lo ha pitado... y el que diga que no se engaña a sí mismo. Después de ver la repetición algunos había que no parecían convencidos, pero eso ya daba igual, lo importante en ese momento era hacer fuerza para que fallase Villa. Otra vez gritos aún más fuertes si cabe, para descentrar al contrario - sí, sí...a través de la tele. Gol de Villa y media parte. Esto sólo había hecho que empezar.

Empieza la segunda parte y entre gritos, aplausos y mucho ruido, marca Iniesta, 0-2. El ambiente pasó de ser de final del Mundial a final de la Eurocopa. Pero cuando nuestros tímpanos se estaban recuperando un poco, gol de Escocia. Saltos y abrazos envueltos por un ruido ensordecedor era el panorama que observábamos perplejos, no por el resultado, sino por la manera de celebrar el 1-2. En medio del desconcierto - por parte nuestra por supuesto -, llega el gol en propia puerta de Piqué. Eso fue la locura, los gritos, los saltos y los abrazos se multiplicaron por 10, parecía que de ese gol dependían vidas enteras, indescriptible. Me dieron ganas de saltar y gritar con ellos. Pero lo único que hice fue aplaudir y reírme como nunca cuando empezaron a corear el nombre de Piqué. Tronchancte, y eso que para mi Piquenbauer es uno de los dos mejores centrales del Mundo en este momento, pero la situación era para vivirla, sinceramente.

Un clima de tensión, rugidos y empuje siguieron hasta el final del partido, incluso con el definitivo 2-3 de Llorente. Cuando el árbitro pitó el final, se produjo lo que más me gustó. En lugar de quejarse como hacemos nosotros cuando nuestro equipo pierde, de despotricar contra casi todos nuestros jugadores, contra el árbitro o poner caras largas, ellos arrancaron con un sonoro aplauso, dando las gracias a su equipo y reconociendo el esfuerzo del rival. 

Sin lugar a dudas una experiencia para vivir. En ese pub no habrían más de 30 o 40 personas, y su selección perdió 2-3, pero se hubieran merendado a cualquier grupo de seguidores de 'La Roja' por muchos que fueran.

I Love Football!!!!!!!!!!!!

Año I

Hoy es un día especial. Hoy hace exactamente un año que empezó nuestro periplo por tierras escocesas. El viernes 4 de setiembre de 2009 por la tarde, nos despedíamos de nuestras familias para empezar una experiencia que prometía ser corta - pensábamos en 1 año o año y medio como máximo - pero sobretodo ilusionante, muy ilusionante. Pocas veces habíamos estado tan 'contentos' de dejar nuestras casas para coger un vuelo sin fecha en el billete de vuelta.

Al poco de llegar conocimos en la universidad a dos chicas de Villarreal y Castellón o Castellón y Villarreal, que nos abrieron las puertas a un grupo de gente acogedor y estimulante. Acogedor porque en él también habían un par de murcianos, otro de Villarreal, una madrileña, una asturiana, una eivissenca y un lleidetà que nos hacían más pasable la distancia de casa, y estimulante por el gran numero de 'extranjeros' - comunitarios o no - que nos obligaba a mejorar el idioma y no acomodarnos - que hay muchos que vienen a aprender inglés pero sólo rodeados de españoles, como muchos que conocimos cuando trabajamos en Murrayfield, pero éste, es otro tema. Eso hizo nuestra adaptación mucho más agradable y rápida.

Durante este año, han pasado muchas cosas, algunas muy buenas, otras no tanto, pero podemos decir que siempre ha habido algo positivo en todo lo que nos ha pasado. La universidad nos ha ido sorprendentemente bien, las nuevas amistades valen mucho la pena, el trabajo es duro pero compensa por la gran mejoría en el inglés y el buen rollo que hay entre los compañeros, que algunos de ellos en pocos meses ya son amigos. El peor momento quizás ha sido el mes de Julio. Mucho trabajo, poca diversión. Pero como ya he dicho, el buen 'rollo' en el hotel ha compensado un poco la desesperación que la monotonía - del trabajo a casa y de casa al trabajo - nos producía.

El año ha pasado volando y por eso nos gustaría dar las gracias a todos los que han estado cerca (Edinburgh Team) y los que han estado con nosotros desde la distancia (Family & BCN friends). 

Sólo me gustaría añadir una cosa para todos los de Edinburgh. Abrocharos el cinturón que éste año promete!

GRACIAS A TODOS.